Una autèntica meravella

dissabte, 23 de juny de 2007 | Comentaris Potser sí que les segones parts no han estat mai tan reeixides com les primeres, però francament no me n'esperava tant. Vaig fer mans i mànigues per poder fer un espai a l'agenda i acudir fins aquí. No puc negar que el viatge ha estat d'allò més tranquil, tot plegat un parell d'hores de tren. La processó, tanmateix, m'anava per dins. Després d'haver estat barrinant durant dues setmanes i fora d'hores per inventar-me una comunicació que fos mínimament presentable, en el que menys pensava venint cap aquí era en la seva exposició. Això, la veritat, no em preocupava gens ni mica. El que em feia ballar el cap mentre era tombat a la finestra mirant el paisatge que passava a tota velocitat era la frisança de tornar-te a trobar després de tant de temps i la inseguretat que em causava témer que em llançava de cap a la bassa després de les caramboles que he hagut de fer a la feina i a casa per lligar el que em pensava que havia de ser la continuació d'aquesta aventura nostra. La qüestió era no girar la vista i trobar un o altre que vingués avançant pel passadís, em reconegués i em preguntés a on anava i totes aquestes coses que et pregunten quan vas amb les intencions d'incògnit. Malgrat que tinguis una coartada tan bona com la del romanç del congrés. No tenia gens de ganes ni tan sols d'aparèixer. Em pensava que ens hauríem trobat al bar de l'hotel, tal com havíem quedat, però no. Quan he arribat a la meva habitació, que és al setè pis, he telefonat a recepció preguntant per la teva habitació, i m'han contestat que no constaves a la llista d'assistents. L'habitació em queia a sobre i he baixat al bar amb l'esperança vana de trobar-te. No he tingut més remei que posar-me a saludar gent: col•legues de fora que feia temps que no veia, tots molt interessats pels continguts del congrés i, lògicament, per la meva comunicació. A mi, ni tan sols em suscita la més mínima curiositat. L'acte d'inauguració era a punt de començar i he esperat fins al darrer minut buscant-te entre la concurrència. Sense resultats. No em trobava bé. No sé si devia ser del viatge o del disgust, però no he tingut més remei que sortir de la sala al cap dels pocs minuts que era assegut escoltant els parlaments de benvinguda, sempre tan buits. Sense esperar-m'ho, als lavabos hi he trobat en Pere, aquell farmacèutic que ens va presentar la nit que ens vam conèixer. Feia mal aspecte. Anava una mica despentinat i s'acabava de rentar la cara. Va oferir-me una ratlla. Potser em faria falta per suportar aquell plom de tres dies seguits sentint ximpleries i guardant les formes. Jo sóc contrari a les drogues per principis però quan va preguntar-me per tu ja vaig captar de seguida que en devia saber alguna cosa. Vaig intentar fer veure que no m'ensorrava i no ho vaig aconseguir.Ell se'n va adonar i em va abocar que feia tres setmanes que t'entens amb el sotsdirector de la teva secció. Que efectivament tots dos havíeu de ser també al congrés i que havíeu guillat en un viatge d'incògnit a l'estranger. Es veu que el dia abans havia estat a veure el sotsdirector en qüestió i ell mateix li ho havia explicat. Com si fos la conquesta de la seva vida. En Pere m'ha preguntat per què m'he quedat pàl•lid mentre m'ho explicava. En lloc de contestar-li he girat cua i he desaparegut mentre ell encara intentava convidar-me a compartir el marbre de les piques mitjançant el mètode rudimentari d'introduir-me un canut pel nas. M'hauria agradat poder-te retrobar tal com em pensava que havíem quedat. No pensava en res més des del dia que vas telefonar-me per preguntar-me si assistiria al congrés. Pràcticament no havíem tornat a parlar des del dia que vam acomiadar-nos a l'aeroport, quan ens vam conèixer, i després de dues hores i mitja penjat del telèfon parlant amb tu vaig creure que l'oportunitat que havia estat esperant des de dos anys enrere tornava a presentar-se i que no podia deixar-la passar de cap manera, i que em calia escriure una comunicació qualsevol, per impresentable que fos, a fi de poder-me inscriure en aquest congrés. Saber que vindries a dues hores de tren, que et tornaria a tenir encara que fos per dues nits mal comptades i mig dissimulant, després de dos anys sense una notícia teva, era com si el Dr. Jeckill s'hagués tornat a administrar el filtre de Mr. Hide. I tanmateix, no era la morbositat el que em subjugava. No arribo a tant, de moment. Tan sols es tractava del pensament torbador de poder tornar a tenir els teus pits entre les meves mans, de tornar a veure xampany nus a la banyera mentre l'escuma del sabó ens polia els cossos, la pell, de passar la nit aviant cavalls cap a la fosca, fins a l'extenuació. I amb aquest pensament tota la meva persona conspirava contra la meva pròpia vida. Tot, el que fos, per repetir el que no es pot repetir: dos dies meravellosos de subversió, dos dies per treballar cos a cos, per llençar les convencions al vàter i pitjar el botó de descàrrega, per provar tot el catàleg del kamasutra i fondre la visa or de l'empresa demanant extravagàncies a recepció. Així és que va envair-me la mateixa confiança cega del mig any aquell que va durar això nostre després de la primera trobada, fins que, encara no sé ben bé per què, vam deixar de telefonar-nos, d'enviar-nos missatges per l'ordinador, i les aigües, com aquell que diu, van tornar a mare. És clar que no vaig oblidar-te. Com ho hauria pogut fer? Malgrat la distància que ens separava i a desgrat de les nul•les possibilitats que teníem de compartir ni que fos unes lletres en negre sobre el fons blanc de la pantalla del portàtil, no vaig oblidar-me de res del que vam viure plegats durant aquells dos dies únics en aquell balneari rehabilitat de Karlovy Vary, mentre aquell congrés d'obertura als països de l'Europa de l'Est s'esqueia feliçment i les multinacionals del ram complimentaven l'assistència internacional amb el bo i el millor de tot el que es pot demanar. Tot pels nous mercats. Per la finestra de l'habitació, mentre deixàvem revenir els nostres cors accelerats, es veien passar mandroses les aigües de l'Ohře i un cel de plom inamovible entre les muntanyes de Bohèmia. Ens havíem conegut la primera nit. Jo havia presentat la meva comunicació amb la convicció del qui encara creu en el progrés de la Humanitat en els termes dels humanistes del Renaixement, amb aquell optimisme dels idealistes que encara no han hagut de córrer a aixoplugar-se dels xàfecs de realisme. Aleshores coneixia en Pere dels darrers temps d'estudiants, quan vam coincidir de marxa per Barcelona. Feia temps que no l'havia tornat a veure i va felicitar-me per la meva intervenció. Va ser ell qui va comentar-me la teva presència. Una metgessa que estava treballant en la mateixa línia de la meva comunicació, però a uns milers de quilòmetres. Era una professional brillant que jo no podia marxar sense deixar de conèixer. Ens va presentar i aquella mateixa nit, havent sopat, vam fer una passejada per la quietud freda de la vora del riu, resseguint les pèrgoles desertes, fantasmagòriques, i les fonts ferruginoses. Devia ser aquell estil secessió dels edificis muts emmirallant-se en les aigües quietes el que ens va fer allargar la conversa fins a la porta de la teva habitació. Un cop allí ja no van caldre excuses de passar a fer la darrera copa ni res. Pràcticament, ja havíem tancat el bar del balneari reconvertit en hotel de luxe i de les paraules mentre vam estar prenent copes ja només calia passar als fets de les mans resseguint els nostres cossos, i batre'ls sense treva fins al final. Dos dies inoblidables, certament. D'un desordre irrepetible, no cal dir-ho. Més tard vaig haver de donar explicacions de les despeses acumulades i de la falta de formalitat en no assistir a la continuació del congrés. Havíem fet acte de presència a la clausura perquè el servei d'habitacions ens havia fet fora després que la teva habitació s'hagués convertit en la fortalesa inexpugnable de l'amor a cor què vols. Massa guerra per a una sola batalla. Vam acudir a l'acte final amb una circumspecció no gens apropiada a l'ocasió, amb ulleres de no haver dormit i l'expressió passada de rosca. M'ho va fer notar discretament en Pere, que ens havia clissat tan bon punt ens va veure aparèixer plegats per accedir a la sala d'actes. No es tractava de cridar l'atenció i per prudència vam passar a recollir les maletes i vam marxar a l'aeroport, on definitivament ens vam separar. Evidentment, ara ho veig clar, havies aconseguit el que volies. Segurament el contingut de les meves recerques devien ser el motiu del teu interès per mi. De fet, el dia que et vaig enviar els fitxers amb les darreres dades, la nostra relació va anar a parar al congelador. I mentrestant la teva voracitat ja havia aconseguit un altre guardó, s'havia apuntat una altra presa al compte dels qui devem haver passat per la pedra del teu sexe. No me'n penedeixo gens ni mica, d'això en pots tenir tota la seguretat. Només faltaria. El que ara mateix em treu de polleguera és aquesta alta traïció que m'has perpetrat. Ignoro quines intencions devien portar-te a fer-me caure en aquest parany absurd. Quina necessitat en tenies? Sàpigues que les investigacions que ja coneixes estan més que tancades. Que des de l'any passat no m'hi dedico i que, fet i fet, en coneixes tots els detalls, si és que t'has pres la molèstia de llegir-te el que et vaig anar enviant. Ara mateix no sé si pensar que efectivament ho has fet. Ni m'importa un rave. En qualsevol cas, deu ser que en aquesta ocasió, al malparit de sotsdirector li deus poder treure un bon rèdit. Si no, no m'explico aquest canvi d'actitud al darrer moment, quan ja ho teníem tot lligat per tornar-nos a veure... És clar que el paisatge ple de llum i mar del Saler de València no té res a veure amb les boires fredes de Bohèmia. L'aire condicionat és imprescindible en circumstàncies com les que s'haurien donat si ens haguéssim trobat en l'habitació des d'on ara t'escric. Aquí despasses les cortines i la claror inunda tots els racons de l'estança. El perfil nítid de les coses marca una calidesa especial, d'una íntima exuberància que conté la crida pel plaer de viure. Una crida que cal saber desxifrar, tanmateix. Amb tot, doncs, per bé que m'ha dolgut el que m'has fet, no te'n guardaré cap mena de rancor, perquè la vida tanca una porta i n'obre una altra. Deu ser que amb les intencions que venia i ja que hi era ni tan sols m'he adonat que necessitava amb urgència alguna mena de satisfacció al meu estat d'ansietat vexada. O potser les meves feromones ja han arribat desbocades. El cas és que, després de recuperar-me del disgust que he tingut quan he trobat en Pere als serveis, he tornat a buscar-lo. Era l'únic que m'inspirava confiança en aquesta reunió de camaleons. En realitat no sé a què es deu dedicar exactament, aquest home. Sembla dominar millor les relacions socials que no pas els coneixements sobre medicina. Com era d'esperar, l'he trobat al bar. Amb un aspecte sensiblement millorat, això sí. Entre unes coses i altres ja era migdia i l'he trobat degustant el que m'ha dit que era el tercer aperitiu. No estava disposat a donar-li cap més negativa i m'hi he afegit. Al capdavall, un consol o altre havia d'improvisar. Resulta que estava esperant una persona. Una col•lega seva que feia poc que havia conegut en un dels seus viatges de negocis a València. En aquell moment l'havien reclamada d'una de les sales on inopinadament el congrés anava cremant etapes entre presentacions, projeccions, aplaudiments, encaixades de mans i cigarrets als cendrers del passadís. Al cap d'una estona ha aparegut com una exhalació per la porta i s'ha reunit amb nosaltres. És una noia d'aquelles a qui val la pena dedicar tota una vida. Després de les presentacions de rigor, hem estat parlant una estona indefinida, animadament. Jo ja volia marxar. La companyia era grata de veres, però els aperitius m'havien afectat la línia vital i com és sabut, una retirada a temps és una victòria. Però en Pere se m'ha avançat. Ha al•legat un compromís inexcusable, una qüestió inajornable, que havia de resoldre en un club de golf d'allà a la vora. S'ha aixecat, s'ha acomiadat afectuosament i ens hem quedat sols. Mirant-nos mútuament. Llavors ella ha confessat que, més que les sessions de la tarda, el que li venia de gust era un arròs d'anguiles a la vora de l'Albufera. Coneix un lloc on el cuinen com de tota la vida, on anava a menjar-ne amb la família els diumenges, quan era petita. Hauria estat un error injustificable i una mostra de molt mal gust haver-s'hi negat. Al capdavall, no hi ha res perdut. Només que abans volia passar per l'habitació a dutxar-se i canviar de disfressa. No hi he posat cap inconvenient. Mentre l'aigua raja avall pel seu cos turgent, he tingut temps de llogar un cotxe descapotable i també d'escriure't aquestes quatre ratlles per informar-te de la situació. Avui dia, això del correu electrònic és una autèntica meravella. Vicent Sanz