Últimes nits amb Carme.

dimarts, 26 de juny de 2007 | Comentaris Carme és una vella molt bella. Té els ulls xinesos, clars, fons de mar. El cos tronat de tant anar amunt i avall, sense tenir mai un mínim de cura sobre ella mateixa; els cabells castanys, despentinats, rebels, talment com ella. La pell arrugada a to amb la seva edat hivernal. Carme ha estat recollida pels serveis socials i viu en un Centre d’Acollida. Abans, Carme havia estat sempre una rodamón, una vagabunda, una dona sense sostre. Té cosida a la memòria de les seves cames plenes de nafres tota la ciutat. L’ha voltada tota, des de vés a saber quins indrets per descobrir per la majoria de la gent fins les places públiques més concorregudes . Ara Carme sol té una frase al cap. Una frase que és un desig de nena, perquè Carme en molts aspectes, és una nena. - Vull marxar d’aquí. No vull estar tancada jo. No entén que ja no té les forces de d’altres temps. No entén res perquè el seu cap sol tradueix l’aire lliure, tan se val si és fred com el gel, calent com un braser, mogut com un ball de fulles tardorals o ple de colors com un quadre de Botticelli, tan se val en quina estació es trobi l’almanac, ella sempre ha viscut sota la blava caputxa dels dies o sota la lluminària de tot tipus d’estels de la nit, sempre ha estat una habitant d’un pis on no calia pagar lloguer ni lletres de propietat. El seu misteri a poc a poc es va trencant mentre conta amors qui sap si inventats de temps no massa remots en terres no massa llunyanes, feines passatgeres com a mainadera, ampolles de vi barat que donaven gust a besos d’homes de noms anònims o si més no confusos, una mare difunta i enyorada com el mantell on compartien un brou de fa qui sap quan, germans que no han volgut saber res d’ella, tal vegada –això és una suposició- cansats de veure-la sempre imantada a la vida del carrer, a no voler mai lligar-se a un mínim de disciplina domèstica. Interromp els seus silencis amb xiscles. Així que jo li faig broma. - I com es deia aquell xicot que tenies? - Quin xicot? - Aquell que et volia regalar l’anell d’un pur i casar-se amb tu. - Era un poca-solta aquell. - Sí. Però com es deia. - No me’n recordo. A vegades quan el color taronja de la lluna comença a donar pigments brillants a la foscúria del jardí del Centre, diu: - A aquesta hora, quan la ciutat queda buida de gent, és quan a mi m’agrada passejar pels fils de pedra de la ciutat, rodejar-la tota fins a cansar-me i allitar-me a dormir en qualsevol banc quan els peus no poden més. Estirada amb els ulls vençuts de mil i una passes sense destí, Carme obria els ulls que són com una postal de mar a les quatre de la tarda, i perdia les ninetes dins el bell remolí d’infinites imatges impossibles que té la lluna, i, potser somiava en una mà de mare que acaronava unes trenes que ja no porta, però que un dia em va ensenyar en una fotografia en blanc i negre. Una fotografia molt més llunyana que els últims cops que va pernoctar en bancs de ferro o fusta, a l’aixopluc d’arbredes urbanes, que amaguen sota la frondositat del seu fullatge, àngels de la guarda que miren dia i nit per la seguretat, d’aquests sers que com Carme, no saben d’una altra vida que no sigui aquesta. Carme s’adorm recordant el que ella anomena la seva llibertat i amb un xiuxiueig de veu abans d’anar a caminar per una ciutat que d’una manera o una altra sempre li pertanyerà deixa anar un fil de veu: - Vull marxar d’aquí, no vull estar tancada jo. Aleshores mentre la tapo i penso que ja deu caminar amunt i avall, guaitant dins els contenidors, provant d’entrar dins un caixer per dormir més escalfada, pidolant una moneda a una parella de joves enamorats... començo a sentir el tènue roncar dels pulmons foragitats de fum, el clarobscur dels seus ulls clucs que dormen i somien, que descansen en la quietud d’una habitació que sempre resultarà massa petita en comparació del que coneix, que no és altra casa que la de l’infinit. Si els serveis socials la van agafar, endormiscada encara, una albada freda de finals d’estiu i, definitivament la van cloure al Centre, va ser perquè els serveis mèdics que l’havien atès deixaven clar que aquella dona patia un càncer de pulmó irreversible entre d’altres espases mortals que feia temps duia clavades al cos resistent a pràcticament tot. Carme alguns cops es lleva del llit, orina, beu aigua, remuga unes pregàries que ja comencen a ser conegudes i, immediatament es deixa caure per tornar a caminar. Ella sempre ha caminat i quan dorm, passeja. L’habitació predilecta. La que més recorda, de totes les que ha tingut, que han estat unes quantes, és l’estació de Ferrocarril. Allí el seu delit de viatjar es feia immens, escoltant el xiulet dels trens que anaven i venien, com orenetes que marquen les estacions. Allí s’imaginava contínuament pujant al tren, acompanyant algun d’aquells homes, tan ben vestits en compartiments de luxe. Allí estirada a les hores nocturnes quan tot és silenci. Plorava la mort d’aquell senyor que l’havia mirada amb ulls d’amor abans de pujar al tren i es sentia vídua i sola en la seva solitud perenne. I un esglai dolç i fred li feia mirar les vies del tren allargar els braços, com volent abraçar-ho tot i cridar amb certes ressonàncies bíbliques que ella dubto que conegués. - Amor, amor meu, per què m’has abandonat? Tenia gats que no eren de ningú a l’estació i compartia amb ells aurores sense un trist vas de llet que escalfés les bèsties ni a ella. Si algun matí el senyor del bar de l’estació la convidava a un esmorzar calent, ella agraïda li contava episodis triats a l’atzar de les seves històries d’amor. - Un cop a Madrid sota els peus d’una escultura, que diuen és una deessa, em va abraçar amb paraules molt boniques un poeta que morí. - Tu has estat a Madrid, Carme. I ella amb els llavis blancs de llet. - I tant, treballant de minyona més de dos anys. - I com es deia el teu poeta. - No ho sé en vaig tenir molts d’amants jo, i tots tenien una veu molt melosa, i un bigoti molt prim, com un gat, i tots deien coses tan boniques com els personatges dels contes de fades que em llegia el pare. Llavors quan una llàgrima dubtosa aproximava el seu cos líquid a la nineta blava de Carme, sonava un xiulet de tren i, ella s’aproximava al marxapeu a veure els viatgers que pujaven o bé baixaven i, pensava on deuen anar aquests, d’on deuen venir aquestes i tancava els ulls i escoltava els mots que sempre la seguien. Els mots de les úniques històries que coneixia, Contes de fades. Era allò que mes l’havia endolcit, allò que més estimació li havia atorgat. Ella era... I recordava la veu del pare. - Carme tu ets, una princesa com la ventafocs. Una fada molt bona i molt maca. I la veu del pare, i el rostre de la mare, i la infantesa es diluïen, mentre ella recordava l’escola i els nens que se’n burlaven. - Mireu la fada quina fila fa. No sap ni les regles bàsiques i vol ser princesa, que dic princesa, la pobra vol ser reina. La ràbia se la menjava quan recordava aquells babaus que li trencaven els somnis. Aleshores escopia al terra amb molt de dolor a tot el cos. I li venia al cap, un dia molt trist. El dia més trist de tots. No podia fer un glop ben generós de vi mentre les imatges es succeïen. - T’acompanyo en el sentiment. - (gràcies). - T’acompanyo en el sentiment. - (gràcies). - T’acompanyo en el sentiment. - (gràcies). El pare havia mort i aquelles imatges eren les de l’enterrament. Els seu germà i les seves dos germanes més menuts tots que ella, eren bons per estudiar, bé la petita tenia quatre anys encara no es sabia el que era. El que estava clar és que ella no valia per estudiar i, tampoc per ajudar sa mare a criar els germans, així que la van enviar a una ciutat més gran a quelcom semblant a servir. Viuria amb unes tietes monges al mateix monestir. - Monja ni parlar-ne, es deia mentre viatjava en direcció a la vida monàstica. Un mes ben just va durar. Un dia va sortir a fer un encàrrec i no va tornar, va pujar a un tren i quan va veure una estació amb moltes llums va decidir baixar, i així ho va fer. Tenia quinze anys i començava, tot i que ella no ho sabia encara, a ser una rodamón. Seria un procés lent, treballaria de moltes coses, alguns cops, un bon període de temps, Mainadera, cosidora, cuinera... però la necessitat d’amistat, de calor humà, de rialles compartides... la van fer tirar vers sers una mica com ella, amb el seu idioma de no massa llums però si molta set de vida i, no estava tan malament. El dolent era quan coneixia algú, sobretot si aquest algú era un home amb moltes llums. Llums agres com el llimó que van fer cedir per primer cop les seves cames als impulsos febrils i animals de mascle. Impulsos que a ella no li desagradaven però en els que sempre enyorava la porció justa d’amor que ella creia havien de tenir i que mai rebia. Es va enamorar de molts d’aquests homes que la muntaven –com deia ella- va deixar feines per ells. Bé primer deixava la feina per anar a viure amb el tronat de torn fins que la feia fora. Sense adonar-se’n l’anaven fent fora del món del treball i l’anaven ensenyant a dependre dels homes. Tot això duria Carme. La dolça Carme a vendre el seu cos. I a tenir la vida que va tenir. Una vida de la que callava moltes coses, potser perquè no les recordava. Quaranta anys de la vida d’una dona són molts anys. Però els de la vida de Carme han passat com un llebrer que guaita els salts d’un conill. Ella mentre dorm camina. Ella sempre camina amb una bossa de plàstic del Súper i una o dos ampolles de vi del més barat. Ella sempre és lluny d’aquesta cel•la, d’aquesta presó, d’aquest calvari. Em vénen al cap unes paraules que sempre acostuma a dir quan s’emprenya. - Com és que sóc aquí jo, no he matat pas ningú. És aquí principalment perquè està molt malalta i en segon lloc perquè sofreix un retard psíquic, l’ha sofert sempre, per això la seva vida ha estat un laberint sense sortida, un anar i venir per carrers plens o buits, blaus de dia o foscos de nit, guarnits de festa o grisos de rutina. Una senyora de carrer. Ella no entén perquè els seus companys de Centre són com són. - Aquí estan tots volats. Tocats del bolet. La veritat és que té companys amb molts problemes. Més profunds que ella. Alguns gairebé vegetals. Ella té un retard lleu. Pot xerrar. Cuinar. Fer acudits. I per això l’ha sobta està aquí. Lluny del carrer. Però sola com estava al món i malalta, no ha estat un mal destí. Quan s’emprenya amb algú, s’amaga sota el fullatge de la pinassa. Vol cridar l’atenció. Fer-nos creure que ha marxat, que ha fugit, carretera enllà. Quan la trobem, no diu res, torna al menjador i amenaça en no provar el dinar o el sopar. Quan insistim ella es tanca més en banda. Com un cargol a la seva closca. Quan li posem la medicació pertinent tocant del got, es tanca més en banda encara. - No en vull jo d’aquestes porqueries. - Va, Carme, que és pel teu bé. Ella com si tingués una cremallera invisible, tanca els llavis, sense deixar una engruna d’espai per on es pugui esmicolar l’aire. - Va, si t’ho prens, aquest Cap de Setmana, sortiràs dissabte i diumenge. Llavors els llavis, com si fossin un mar bíblic, s’obren d’immediat i, somriu, obre la boca desdentada i amb les mans agafa les píndoles i les pren amb un bon glop d’aigua. Sortir de passeig és l’únic que la fa reaccionar. L’únic que fa que l’esperança i la força de viure no s’apaguin del tot. Molts cops, sobretot els dilluns i els dimarts, quan el cap de setmana encara és lluny, amenaça de tirar-se de dalt baix, d’una font que hi ha al Centre. - Si no marxo em tiro. - Va Carme, fes el favor, que et faràs mal. D’altres, comença a xisclar estirada en un banc, com una foragitada, plorant desconsoladament. Sempre crida l’atenció. Sempre vol donar a conèixer el seu desacord amb aquesta mena de segrest que ha sofert. Menys quan caminem per algun carrer de les ciutats veïnes. Quan som fora. Aleshores diu. - No s’està tan malament al Centre, menjar calent i un bon llit per les nits. Però això sol passa quan es veu alliberada del tedi, la rutina i l’ofegament de ser entre parets. Quan aquestes parets sol connoten menjar i descans, no llargues jornades de tancament, de les que sol surt els caps de setmana, com els seus companys. Li agrada riure. Fer broma sobre amants que la volien forçar i que de tan beguts que anaven no se’n sortien. Li agrada rebre carícies i besos càlids sentir-se escalfada pels altres. Li agrada la vida en majúscules que és la que ha viscut en el seu paper de rodamón, sempre bevent tot allò que l’aire que li regalava la vida li oferia, amics, converses, i una estranya sensació propera a la llibertat que sol coneixen els rodamóns. Carme no sap llegir i la televisió li sembla una estupidesa. Una estranya, una hostil mostra de quelcom que s’assembla a la vida, però que no ho és. Almenys, no, la vida que congela els peus a l’hivern i que pren un glop de vi com a únic sopar una nit sí una altra també. Aquesta vida plena de matisos que ningú entén, o seria millor dir que ningú vol entendre. Matisos que configuren l’existència de tanta gent que no figura a la seguretat social, ni a les immobiliàries, ni a tants llocs exclusius de la gent socialment correcta. La seva feina ha estat existir sense ella saber-ho del tot. Mirar-ho tot mentre la gent l’ignorava a ella. Saber qui era mentre el món li negava el seu dret a ser. Forrest Gump deia que “tonto és aquell que fa tonteries” i Carme, mai n’ha fet de tonteries. Per tant els judicis dels altres, que ella ni tan sols ha escoltat, rellisquen per la seva història pretèrita com l’aigua en l’aigua. Com la vida en la vida. Ningú o molt poca gent, pel que em conta l’ha volgut ajudar, fins ara. Fins que la parca, la pàl•lida dama, la mort la ronda. Carme està malalta, molt malalta. Ella no ho sap, ho intueix n’estic segur, però fa veure que res, que és immortal, que aquesta meravella (tot i el Centre) que és viure, és eterna. Però no, en l’últim reconeixement que li van fer, li van trobar, ferides que l’anaven titllant de final del camí, a ella que ha estat la millor de les caminants. Com deia la cançó: “Morirse debe ser dejar de caminar”. I a ella, que fa poc se li va acabar el caminar sense hores ni espai, se li acaba la vida. No escolta mai els metges, tampoc pot llegir el que li recepten, ni els diagnòstics que li fan, per tant es deixa anar, com els rius de Manrique a la mar que és el morir. Nit de Nadal 2005. - Carme balla amb mi, va dona, vine, balla amb mi. - No m’agrada ballar a mi. A mi m’agrada sortir al carrer. - No, a tu t’agrada viure al carrer i això no pot ser. - Per què no? - Perquè ja ets gallina vella. - Au calla, calla... ximplet. Si sóc més jove que tu. - Quants anys tens tu, Carme? - No ho sé, no els he comptat mai. Aleshores tots dos a una com “Fuenteovejuna”, riem. - Ja-ja-ja... I després ballem, la cançó de l’últim Nadal. Una cançó sense lletra que imagino acaronant la galta de Carme, aliena a que ella és la protagonista de la cançó. - Demà sortirem oi, demà és Nadal, vull sortir. - I on vols anar, reina. - Al cementiri a veure els pares. Mai, absolutament mai, Carme, havia fet aquesta petició. El cementiri on descansen les restes dels seus progenitors no queda lluny, per tant serà fàcil dur-la a la Necròpolis. Ja pocs interns al Centre. Agafarem la furgoneta, primer esmorzarem xocolata desfeta i complirem els desigs de Carme. Això serà demà. Ara toca anar a dormir. - Bon Nadal a tothom. La veu dels pocs residents que queden al Centre per aquestes dates fa cor i unes veus més cansades que d’altres diuen. - Bon Nadal i bona nit. S’apaguen les llums. Carme tanca els ulls i somia amb la infantesa, amb els pares, amb els carrers, amb la seva idea de llibertat... La lluna fa ganyotes taronges, mentre jo me la miro, somiqueja. Es mou tímidament entre els llençols i les mantes. Li faig un bes al front i ajunto la porta. M’assec a llegir Últimas tardes con Teresa. La nit passa callada amb llum d’estels gairebé imperceptibles des de la butaca on faig la guàrdia nocturna. Tot transcorre tranquil•lament amb dosis d’avorriment que combato amb les aventures i desventures amoroses del llibre que tinc entre mans, i amb els residents que pateixen insomni llevant-se a tota hora del llit, ja sigui per beure aigua, ja sigui per dir-me que no poden dormir, i que si us plau els doni una pastilla per dormir. De l’habitació de Carme no arriba cap soroll. L’habitació és la que queda més llunyana, m’hi apropo sobre les cinc, m’aturo davant el llit de Carme i, després d’obrir la llum que té a la tauleta de nit, li contemplo els ulls clucs, el rostre que denota una estranya felicitat calmada, dorm profundament. Tanco el llum i, surto de la cambra envaïda de silenci. La calefacció dóna a la residència on aquestes persones especials dormen un to familiar, que als pocs que avui queden els resulta malauradament, poc familiar. La resta de residents habituals si ha menjat sopa de galets, gall d’indi, neules i torrons, tot amenitzat per l’escalfor familiar que dóna una foto de família complerta. Carme i la resta de persones que dormen a les habitacions que conformen aquest rusc, no tenen aquesta sort, són sols al món. Em vénen al cap els ulls de Carme, el que sé de la seva història. Que és ben poc o molt, segons es miri. El que m’ha explicat ella, tota la sentor de solitud i de peus nafrats de tant caminar que desprèn allò que com por m’ha contat, tota la necessitat de llibertat que els seus plors, crits i petites rebel•lions m’han suggerit. Però també el seu retard mental, lleu, és veritat, però que no li ha permès tenir una vida normal, perquè el món no és hospitalari amb les persones plenes de dolçor i simpatia que tenen mancances de comunicació, de mots, d’escriptura o comportament i, va arribar un moment en la vida de Carme en què el destí i el món la van condemnar a ser el que fou en la llibertat de vagabunda que fou la seva vida i en aquest final de trajecte que és la seva estada en aquest Centre. Una vida senzilla de contar però gens senzilla de viure, que aquesta senyora d’edat hivernal que dorm a la cambra del fons ha viscut i patit amb la dignitat pròpia d’una amant de la vida perquè això és el que és Carme, una amant de la vida. L’alba amb la cresta del gall entonant el color blau de l’albada obre aquest dia de Nadal. L’arbre que els mateixos interns han guarnit mostra tons daurats i argentats que fan florir d’alegria aquesta data. Alguns interns surten de l’habitació imantats per l’olor de la xocolata desfeta. Es desitgen Feliç Nadal uns als altres. Estan contents tot i la solitud aparent que sofreixen. El fet de tenir-se uns als altres fa que s’abracin amb més delectació que de costum. Abans d’esmorzar, es dutxen, els autònoms ho fan sols, d’altres necessiten ajuda. Els facilitem la tasca, mentre cantem nadales. Una vegada tots dutxats. Algú m’adverteix que falta Carme per llevar-se. Vaig a buscar-la a l’habitació. Obro l’armari i li preparo la roba de mudar. - Au va reina dels carrers que avui et guarnirem d’allò més. El fet de que no contesti, no em crida l’atenció, li costa despertar-se. Així que amb la mà remeno les mantes amb certa fruïció, res. Un batec estrany de cor s’apodera del meu esperit. Un batec que ve del cor de Carme, del cor de la seva ànima. El cor mortal que li palpo amb tacte temorenc s’ha aturat. Tot i que apropo l’oïda al que era la música de la seva vida per assegurar-me del tot del que és gairebé una certesa, res canvia, la dona d’ulls color fons de mar ha xocat contra els espadats de l’infinit. S’ha mort. Em vénen a la ment, totes les persones que han passat la nit a la intempèrie, em ve la cara que feia aquesta nit, una cara satisfeta sota les mantes que escalfaven els seus ossos cansats. No dic res als seus companys, seria un trasbals innecessari. Ho comento telefònicament a les persones que duen la burocràcia d’aquestes desgràcies, així com al metge i infermera i, a la resta de monitors. Tanquem l’habitació en clau, mentre la resta gaudeixen delerosos de la xocolata i els melindros. Jo estic trist, sobtat, desconcertat... tot ha anat molt ràpid. Massa ràpid. Arriba el metge, els infermers, un jutge. Un company, una vegada tothom a esmorzat s’endú els nois a voltar amb la furgoneta per la ciutat. Al Centre es retira el cadàver. El pugen a una ambulància i el prenen al crematori. Jo em quedo sol, recullo la taula, preparo la taula del dinar. Dins la meva ment sempre Carme. Com va viure? Com va fer cap aquí? Va estimar algú? Recordava la família amb enyor? O per sobre de tot era, una amant de la vida, aquesta era la idea que m’havia donat. Una amant de ser feliç i, això deixava un aforisme molt clar, per ser feliç no calen tantes coses. Ella va ser feliç mentre va tenir llibertat. Ho deien els seus ulls blaus i la seva veu neguitosa. Ho deia el seu queixar-se perpetu per aquest tancament en l’últim any i pocs mesos de la seva vida. Una fotografia restava sobre el capçal del seu llit. Era ella l’últim estiu, un dia de festa en què havíem anat a dinar a l’aire lliure estava contenta com sempre que no tenia parets al costat. Carme a l’aire lliure era simpàtica, riallera, afable i en el bon sentit de la paraula bona. Reclosa, era desconfiada amb els altres, irascible, callada, rebel. Va tenir un retard i ningú la va ajudar, va estimar la vida que els atzars li van oferir i va existir essent una rodamón somiadora que va morir inversament a com va viure entre llençols nets i mantes càlides, amb l’estómac ple, i la cara satisfeta. ¿Estava satisfeta per què per fi ho tenia tot a l’abast? 0 ¿Estava satisfeta perquè recordava sostres immensos guarnits de llunes plenes o sols càlids? Una mica de tot. El món ha d’obrir els ulls per ajudar a aquestes persones a tenir una vida més digna sense privar-les de llibertat, almenys mentre tinguin un mínim per poder anar fent i, Carme tenia aquest mínim li va faltar l’ajut que la societat nega a persones de roba bruta i de cartrons enlloc de mantes. Carme per a mi sempre serà una vella bella d’ulls fons de mar. Cançó de comiat per a Carme: Els ulls del carrer El cor d’un pardal esclafat en el quitrà atordeix la mirada del nen. Ulls blaus de vagabunda habiten el cel descobert cecs de pobresa i cartrons. Com l’ocell mort la dona ofereix el seu cadàver a la misericòrdia innocent de les ninetes infants. En va suggereix tristor, els pàrvuls ulls del carrer tenen ja per costum no veure els cors nàufrags del temps present i futur. Ningú mira els rodamóns amb solidaritat, sol quan estan malalts es fa alguna cosa, Carme estava molt malalta i sol aleshores algú va decidir donar-li protecció. D’una forma tan brusca que ella es va sentir força estranya, com condemnada. Condemnada a tenir el que mai va tenir i a perdre allò que entenia era l’únic que valia la pena. Ajudem tothom a tenir un lloc digne al món des del primer dia fins a l’últim. És l’única manera d’igualtat, no deixem ningú sense sostre, sense plat i sense dignitat, i no pensem sol en el ben morir, lluitem perquè tothom tingui una vida el més confortable, digna i feliç possible. Carme, amiga i confident de moltes tardes, ja tens el teu desig, ja ets al cementiri al mateix que els teus pares, però en un taüt apart perquè tinguis, no podia ser d’una altra manera total llibertat. Albert Guiu Bagés