Societat mercantil

dimecres, 27 de juny de 2007 | Comentaris Jou n’ha fet vuitanta-dos i en Pau vuitanta-un. Cap dels dos està en unes condicions físiques massa brillants i podem dir, sense error, que ja són vells. Des de sempre, quan arriba la temporada de caça, els diumenges agafen l’escopeta i surten al camp a trepitjant la terra que els va veure néixer. L’excusa és mirar de caçar alguna peça, però la veritat és que s’hi troben bé junts, caçant, discutint, maleint-se els ossos. Mentre ressegueixen marges i camps, parlen dels bons companys i amics que han sortit de viatge abans que ells. D’aquell senglar que feia 140 quilos! De quan hi havia perdius als camps i ànecs a les rieres. D’aquells dies que al bosc se sentien els sorolls de les petjades dels animals espaordits quan fugien cap al cau. Ara res. Poca cosa. Ja no queda res. Quatre guineus, algun conill. Res. Aquesta any, en Jou no ha pogut renovar la llicència per portar armes de foc. El parkinson li provoca un fort tremolor a les mans i degut a aquest problema va fracassar davant el controls anuals que du a terme la Guàrdia Militar. A voltes, tampoc no li rutlla gaire el rec i es queda una mica penjat: en stand by. La gent que l’envolta ja s’hi ha acostumat i tothom sap que quan li agafa un trip, no cal fer res. Res de res. Només esperar que, en poca estona, torni del seu viatge i ja està. Fins el proper episodi. En Pau tampoc no està en millors condicions i sembla ben bé que els dos vells amics competeixin per veure qui està més fotut. Li fan mal les articulacions i camina prou coix, fent moure el xassís d’una banda a l’altra amb gran despesa de moviments. Més que caminar endavant, podríem dir que es mou lateralment alhora que, a base de cops de maluc, arrossega les cames amb dificultat, fent girar el cos i aconseguint desplaçaments curs però bastant efectius. Els esfínters tampoc no li rutllen, i si s’encanta una mica i es distreu, cosa que li passa sovint, s’ho fa tot a sobre. Tot plegat una llàstima. Però està viu i és aquí. No com d’altres que ja no hi són i ni tampoc no se’ls espera. Entre tots dos, i per moltes ganes que hom hi posi, no se’n podria fer ni mig de sencer. Però, tant se val. Avui és diumenge i, peti qui peti, s’ha de sortir a caçar. En Jou porta bastó, tremolor, gos perdiguer, panxa prominent i les pastilles, per si de cas. En Pau, l’escopeta, la coixesa, els bolquers i les pastilles, per si de cas. Formen una societat mercantil limitada. En el sentit més ampla que vulgueu donar-li a tal limitació. Quan son al bosc, Jou, amb un llenguatge cridaner i abstrús, ple paraules farcides de kas i efes, yeik!, yaik!, urffa!, nyk!, dóna estranyes ordres a Roldan, el perdiguer, que, al sentir-lo, obeeix a l’instant i es llença torrent avall endimoniat, content, movent la cua excitat i bordant, arrossegant el nas per entre la bardissa. Quan torna de fer una incursió fallida entre els esbarzers, va tot moll i du el morro ple de rascades. El seu amo el renya i li diu que no ha d’anar tan esbojarrat. –Vinga, tornem-hi!, yeik!, yaik!, urffa!, nyk! – insisteix amb el seu llenguatge animal. I Roldán altre cop avall, a remenar bardisses. En Pau, cansat, seu mentrestant al peu d’un marge proper, cobrint el camí de sortida del bosc i esperant el resultat de la recerca canina. A baix, al torrent, se senten els lladrucs del perdiguer: –nyip-nyap! , nyip-nyap!– i soroll de pàmpols secs. En poca estona se sent el xiulet d’en Jou que, en la distància, avisa en Pau que quelcom important està a punt de succeir. En efecte, ja es veu tota l’escena. El gos, esbufegant, persegueix a tota pastilla, quatre de fons, una bèstia espantada que, davant seu, corre tant o més que ell. Vigila nen que ja puja! –crida en Jou. –És una llebre? – demana en Pau. –Cony, calla i dispara! – contesta en Jou. Des de dalt, en Pau es prepara per fotre-li una bona perdigonada a la bèstia esporuguida. Tots plegats, gos i llebre, han enfilat casualment cap a la seva posició. Apunta, apunta, s’acosten, s’acosten, apunta, apunta, però el pols li tremola i no acaba de trobar el punt de mira. No ho veu gens clar i no dispara. Tot passa molt de pressa i no s’atreveix a endossar-li una escopetada a la bèstia orelluda. Té por de fotre el tret i que en ves de rebre la llebre, rebi en Roldán, que va follat al darrera, ensumant-li el cul a la fera ballarina. –Merda!, no puc tirar. – es queixa en Pau. –No m’ho perdonaria mai si errés el tret i li endegués una fava plena de plom al teu gos. –Fot-li!, fot-li!, que s’escapa – en Jou escridassa en Pau, mentre la llebre, passa entre mig de tots dos, a tota llet, pel davant dels seus nassos i s’amaga dins l’espessa bardissa, on tots dos ja saben que no en sortirà en tot el dia, ni amb fum de sabatots. –Mira que n’ets de ruc, tros d’ase! L’has tingut a punta de canó el temps suficient per fer una migdiada. Si jo hagués pogut tirar, la llebre no hagués durat ni el temps de dir adéu! Mira que n’era de grossa. La mare que em va parir. Que n’era de grossa! –es lamenta el caçador sense escopeta. –Tu?, ...però que dius, home? Si tens el pols fet pols. Però si no et pots descordar ni la bragueta i te l’han d’aguantar en paper de fumar! Què m’has de dir tu a mi! Però que no t’has vist com vas de cagat, sòmines? Sàpigues que no he disparat, per por de no fer-li mal al teu gos petaner. Merda! Ospadré!. Casum la pell! A sobre que ho faig per salvar-li la pell a la teva bèstia peluda, malagraït! –Si tu vols, el meu gos serà petaner, però tu no hi veus ni un borrall: això és el que et passa. Més cec que el cul d’una mona. Cec i coix. Té, ja t’ho dic: tot un perill. Per lo cul de Déu! Mira com et tremolen les mans. L’arribada del jeep amb els dos guardes forestals, els hi estronca la bronca que s’hi donen. –Bon dia! – un dels polis. –Llicència d’armes, sisplau. Permís de caça, sisplau. Carnet de soci del coto, sisplau. Certificat del xip i certificat de vacunació del gos, sisplau. – El més jove dels educats guardes amb gorra de plat no para de demanar papers. –Li hauré de requisar l’arma i posar-li una denúncia per no portar l’arma desmuntada, tot circulant per un camí públic. Article vint-i-nou del reglament. Em sap greu. També he de denunciar-lo per portar caducat el certificat de vacunació de la bèstia. Articles trenta-set i trenta-vuit. Em sap greu –molt amablement. –El perdiguer és meu – diu en Jou. –Però home de Deu, senyor policia, que no té pare vostè? Que no veu que només sortim a prendre una mica l’aire, que ja se’ns acaba, home de Déu. Que potser la setmana que bé ja no hi serem. Però no li fan cas i comença a renegar. –Casum Cristo, tantes lleis i tants endollats. Cada dia en sou més. Colla de bandarres, no teniu respecte per la gent gran! No se on arribarem! Jo, si manés, us fotria tots a treballar! Pic i pala! –en Jou emprenyat escridassa els dos uniformats que fan cara de pòquer. –No puc fer veure que no els he vist. No fora correcte. L’escopeta, sisplau. Fermi el gos, sisplau. M’haurà d’acompanyar, sisplau. Els seu nom, sisplau? No, només el nom de vostè, el caçador. Vostè ja se’n pot anar. De moment, encara no ho hem prohibit això que els iaios puguin passejar pel bosc. – el més jove, un altre cop. –Escolti, no segueixi per aquest camí, li ho adverteixo, puc considerar que m’està insultant i aplicar-li l’article dos-cents u. Pensi-s’ho ¬– el policia que sap de memòria tot el reglament, comença a sentir una estranya ferum que li arriba del cantó d’en Pau, que ja fa estona que va cagat. –Em sembla que sento la radio emissora del cotxe, ves i estigues alerta del què diuen – altre cop el més jove al seu company de patrulla. –Jou, espera, em sembla que no he portat bolquers de recanvi. Avisa la meva filla que me’n porti. La mare que em va parir! Cagum Judes. No li diguis pas que ha passat! Casum Cristo. Quina merda. Quina puta merda! Ospadré! –en Pau no para de renegar. De cop i volta tot es capgira i els esdeveniments enfilen un desenllaç inesperat. –Bé, per aquest cop passi. Avui no els posaré cap denúncia. Vagin-se’n tots dos a casa seva i un altre dia mirin de portar els papers en ordre –el poli més jove estripa la denúncia, que ja estava pràcticament enllestida, alhora que, sense parpellejar, es guarda a la butxaca, el bitllet de dos-cents euros que en Jou, vell, però llest com sempre, ha fet arribar discretament al sergent Vidal, via encaixada final de mans. Quan retorna cap al jeep, el seu company de patrulla, que no ha se n’ha assabentat de res, diu que la ràdio no dóna cap avís i que tot plegat ha estat una falsa senyal d’alarma. –Ja tens tota la denúncia tramitada? –li pregunta. –Si, no et preocupis. Au, va, porta una estona el cotxe tu, que estic cansat.