Males companyies

dimarts, 7 de agost de 2007 | Comentaris Males companyies Eva descobrí la veritat massa tard: el seus companys Adam i Ester eren, en realitat, bé, no eren... Un segon després de la revelació el tren l’envestia sense pietat, com si fos una nina vella de drap arrossegada pel vent. La lucidesa extrema que precedeix a la mort, l’últim espasme sensorial, havia desxifrat el codi secret que havia regit la seva vida, explicant l’incendi, el crim... Ara ho entenia tot, però ja no importava, la sang ja s’havia vessat. Havien saltat a les vies amb els ulls tancats un sospir abans que la màquina entrés a l’estació a velocitat de creuer assumint una realitat innegable: estava morta, sempre ho havia estat, encara que ara, per primera vegada, ho estaria als ulls de tots. El tren de mercaderies, sense parada a aquella estació, va ser un ganivet, mans destres de carnisser que l’esquarteraren sense pietat a les 14.00, el vagó de l’òbit sempre és puntual. A les 13.50, deu minuts abans del fatal desenllaç, Eva s’havia assegut al banc de l’estació, com un viatger anònim més en la inèrcia de la vida. Tenia les mans en carn viva, plenes d’ampolles, cremades per l’infern de la facultat en flames, i el cabell carbonitzat, una mina d’on es podien extreure fragments de carbó. Ningú l’havia mirat, tot i el seu estat realment lamentable, ningú s’havia pres la molèstia de mirar-la... Al seu costat, guardià recelós, Adam mirava l’infinit, i l’aferrava pel braç amb una força desesperada, sentia les ungles perfectes del noi clavar-se a la seva fina pell d’adolescent espantada. Tots havien quedat empunyats pel foc dins l’aula, com ocells atrapats dins la boca del caçador, i Ester els havia deixat... però Adam no tenia ni una petita ferida, ni una esgarrinxada, ni una cremada insignificant... Ho hem de fer preciosa, ho hem de fer! Hem fallat, estem perduts... no podem fer-nos enrere, no podem...a no ser que prefereixis la garjola. Sempre feia el mateix, sempre... quasi mai la cridava pel nom... a vegades li deia bonica, amor, o estel, o com ara, preciosa... però no recordava l’última vegada que l’havia cridat Eva. Era una cosa que no suportava, però, en aquell moment, era una preocupació tan banal... Mentre guaitava com el raig d’acer tallava la distància que els separava amb un xiulet, va decidir que el perdonaria, com ho havia fet tantes vegades... S’aproparen a la via, creuant lleugerament la línia groga que indicava la distància prudent que no s’havia de superar, i Adam l’agafà per l’espatlla fent-la girar en rodó. Es miraren fixament als ulls, els d’ell eren freds, distants, buits, com si darrere no hi haguessin pensaments, sinó solament el silenci, el no res. Li donà un petó als llavis, breu... mai abans l’havia besat. I saltaren a les vies agafats de la mà. A les 13.20, una guspira, un estel insignificant havia nascut entre cartons i papers, ansiós per fer-se gran. Ràpidament cadires, mobiliari, lleixes de llibres, s’havien rendit a la batalla de les flames, deposant les armes sense lluitar davant l’enemic invencible. La resistència era inútil, i les flames assaltaven els racons, encerclant-los com si les sagetes emmetzinades que ho socarraven tot fossin ballarins exòtics que els dedicaven un ball sensual. Ja està... s’ho mereixien amor, s’ho mereixen... Per tot el que ens han fet sofrir. Resava l’Adam governat per una rialla dement. Les flames els llepaven els vestits i el fum poblava tota la sala. Ester havia caigut a terra després d’inhalar els fums, Adam s’apropà a ella, s’agenollà al seu costat i li acaronà amorosament el rostre. Així m’agrada, descansa en pau... Però Eva, al veure les llengües de foc cremar-li la roba, es trobà posseïda per un pànic infinit que li inundà la consciència. No recordava com havia sortit d’allí, no recordava haver-se aixecat de terra on era estirada esperant la fi... l’instint ancestral de supervivència havia guanyat l’obsessió malaltissa del suïcidi. No s’adonà que les mans li supuraven i que el foc l’havia consumit fins després, quan caigué als bancs de l’estació extasiada, cansada de fugir com una rata pels carrers de la ciutat romana. No s’adonà, fins al cap d’una estona, que Adam era al seu costat, amb la mirada perduda, agafant-la del braç. A les 13.00 en punt l’Eva penjà la nota que acabava d’escriure a la porta de la nevera, una estocada mortal a la ciutat que l’havia acollit els darrers cinc anys. Ho havien meditat molt de temps, tots tres, i a la fi havien decidit posar fi a tota aquella farsa. Quan va conèixer l’Adam i l’Ester la seva vida passava un mal moment, i al seu costat, no havia millorat gaire. El destí havia unit el trident perfecte de despulles humanes que havia d’acabar amb l’ànima de la ciutat. Eva, Adam i Ester, en plenes facultats mentals, hem decidit que res és el que sembla, i que no val la pena seguir amb la nostra penosa existència. Per tot allò que ens heu fet passar, volem compartir la nostra tristesa amb tots vosaltres. Que el foc s’apiadi de les vostres ànimes. Adam li havia dictat la nota, ell sempre decidia, ell era el que portava el timó d’aquell vaixell que creuava a la deriva l’onatge immens de l’huracà. I ella s’havia limitat a escriure amb lletres tremoloses, sense respirar, sense parpellejar... els pensaments que el seu company li havia explicat a cau d’orella... perquè com sempre eren el reflex del seu propi cor. Manel Andreu, mosso d’esquadra acabat d’incorporar al cos, observava com el capità intentava organitzar l’evacuació dels ferits i els morts, incapaç d’assimilar la magnitud del desastre. Les sirenes dels cotxes de bombers i les ambulàncies pintaven els carrers de colors i de simfonies desafinades. No es sentia els dits, ni les mans, ni les cames, però tots ells es movien a tota pressa com mogudes per un amo desconegut. Darrere els seus crits i les seves instruccions la facultat cremava, crepitant i explotant cada segon, com una immensa carcassa de falles. Qui i perquè havia pogut fer allò... El qui, va ser fàcil de descobrir, el cos d’una noia amb cremades severes havia sigut trobat a l’estació de tren després que aquesta es tirés a les vies. El perquè, va quedar més o menys clar quan, després d’etzibar un cop a la porta, entraren al pis on Eva havia viscut els darrers 5 anys. La nota de la nevera, escrita amb lletres tremoloses i irregulars, deixava clar la intenció d’aquella noia. Ella i els seus dos companys de pis havien decidit cremar la facultat en la que estudiaven per compartir la desgràcia de la seva vida amb la resta de la humanitat. Un acte generós que els honrava. En Manel, mentre el capità i els altres policies repassaven la cuina, va recórrer els escassos metres que el separaven de les habitacions dels tres nois mogut per un instint desconegut, talment una olor imperceptible hagués atret el gos de presa que vivia dins d’ell. Una de les cambres, en penombres ja que la persiana era aixecada únicament un parell de dits, era ocupada per un llit ample amb llençols verds, alguns animals de peluix estirats a sobre i una calaixera vella on hi dormia una fotografia d’Eva. Les altres dues cambres reposaven en la foscor. En Manel obrí la llum, i a ambdues observà el mateix espectacle. Les habitacions eren buides, el llit sense matalàs era cobert per una vànova blanca plena de pols, i teles d’aranya i brutícia recorrien tots els racons d’ambdues estances. El cor del jove policia li feu un salt, doncs en aquelles habitacions feia molt de temps que no hi passava ningú la nit. Una suor roent, com oli, li baixava per l’espatlla mentre es mirava les mans cobertes de pols dels poms de les portes que havia obert. Al seu davant, fixant-s’hi bé, va poder observar un rastre quasi imperceptible, una línia irregular que creuava el sòl per tot el pis, com si un animal amb una cua prima hagués caminat per la casa marcant les rajoles del pis amb aquella senyal. I una esgarrifança li passejà per l’espinada. Jordi Andreu Corbatón