LO FI DELS LLOPS A BESEIT

divendres, 25 de maig de 2007 | Comentaris La nit ere freda, però la sang d’aquells que beneïe el senyor vicari corrie tan encesa com les teies que portaven als punys. N’eren més d’una cinquantena. Als voltans del Port només hi havie memòria d’un cas semellant, feie tant temps ja que els més vells ho havien sentit de boca dels seus iaios: dos ordenances van emprendre camí de Tortosa quan ja amenaçave la foscor, los de Beseit van avisar del perill que corrien, van tractar de convèncer-los perquè passaren nit a la vila, però ells, a cavall com anaven, i amb bons sables, no van tenir paor. Temeraris, contestaven que valents soldats serien si hagueren de recular per rabera de llops. En son demà los del mas de la Lloma van trobar quatre ossamentes, los cascos i les montures dels cavalls, i els sables ensagnats. Des d’allavons no s’havie tornat a sentir de cap llop que abornés a persona. Caminar es caminave de dia, amb la llum del sol no eren tant valents aquells animals, i si algú se’n trobave algun, bèstia i home es miraven l’un a l’altre, i quedaven per a emprendre’s en altra ocasió. Rendien un estall d’olivers als Garrigons, los animals senyalaven neu, així que havien decidit anar-hi tots per acabar aquell dia, i per acabar se’ls va tirar la foscúria del tardet a damunt. Lo pare i l’agüelo anaven davant amb lo fill gran, lo noi portave el ramal d’un ase vell que arrossegave una rama de pi per espant de llops, los seguien les sagales mitjanes, darrera la mare amb un xiquet de lleit als braços i, a la voreta, una xiqueta d’uns cinc anys. La passa cada volta més llarga, la xiqueta cada volta més endarrerida, la mare va girar el cap i la filla no hi estave. Pare i fill van recular, no hi havie rastre de sang, les noies anirien a demanar ajut a la vila, ells se quedarien a la recerca. Los homes se van dividir en partides de cinc, a una d’elles s’hi havien afegit la mare i el vicari, quedaven així més de deu quadrilles.Aquella nit se la van calçar una dotzena de llops. La claror de l’albada va parir un cel clar i transparent com si Déu hagués netejat vidres, los estrels es van esvair com esvaïda estave ja la ràbia d’aquelles gents, com si la sang dels llops sacrificats aliviés la falta de la criatura, sacrifici de sang tan ancestral com l’existència mateixa. Uns brams aterridors van fer acudir als hòmens fins on se trobave un llop, l’animal jeie sense vida amb lo morro ple de sang; van voler creure els que allí havien acudit que aquella sang pertanyie a la xiqueta, potser per no tenir ja forces per continuar buscant, potser perquè, almenys d’eixa manera, algú pagarie la desaparició de la criatura, encara que fos injustament. Tanta ere la fúria de la mare, que ningú va poder impedir que es llancés damunt de la bèstia i li arrenqués les orelles a mossos. Lo pare va callar, res va dir ja la mare, cada nit cobrien amb lo llençol los remordiments; ella: perquè no vaig agarrar la xiqueta de la ma!; ell: perquè no la vaig carregar a la sària del ruc! No va saber l’home del sofriment d’ella, no va saber ella del turment d’ell, que cada u es sap les penes pròpies i Déu les de tots. Jornades després se va dir que havien trobat un mocadoret prop d’un aubenc; se va dir que un baratador baratave a Tortosa una xiqueta per dos mules; se va dir que per Castelló un matrimoni de canquillers demanaven almoina per una sagala menuda que s’havien trobat; se van dir tantes coses... no van voler escoltar-les la família, que més fàcil ere jubilar la memòria i fer valent lo cor, que anhelar retrobar la criatura; millor ere perdre una filla que perdre’s tots ells en una incerta recerca. Va demanar la vila enfurida acabar amb la presència d’aquells animals al terme, i van acordar els grans senyors que des d’aquell dia es recompensarie amb una engerreta d’oli a qui portés la pell d’un llop. Encara que enganyar, no enganyaven a ningú; no ere prudència eixa per la mort d’una xiqueta, una xiqueta pobra, que ere el seu interès que n’hi hagueren menys bèsties, per poder fer ells millors caceres de cabres salvatges, i per no perdre tantes ovelles degollades. Corrie l’any de mil vuit-cents quaranta-cinc, quatre lustres després no es veien ja llops pel terme de Beseit, només alguns masovers ne sentien udolar algun pels voltans de les viles properes o dins del cor del Port. L’home havie conquerit los dominis de tant preciós animal. No va tornar la xiqueta, ni es va saber de cert la causa d’aquella falta, com no va tornar tampoc lo llop, encara que d’eixa altra absència en sabem la culpa, que va ser d’escopeta i d’ignorància, però és fàcil ara jutjar, avui que no sabem natres d’aquelles misèries. Susana Antoli