L’ARMARI

dimecres, 26 de setembre de 2007 | Comentaris Recordo les vacances al poble dels meus iaios com quelcom molt especial. Era temps d’estiu, de dies llargs i assolellats, de migdiades imposades pels adults, de corredisses per carrers empedrats, de figues de pell arrugada, de cargolades, de banys al riu amb sabatilles de goma... Era temps de deixar la ciutat enrere i amb el tren i dos autos de línia creuar cap a la felicitat. Els iaios sempre ens ho deien: estudieu força i així podreu venir amb nosaltres tot l’estiu! I sí, aquest era el tracte, i jo i el meu germà el vam complir any rere any fins que ens vam fer grans i les obligacions van poder més que les devocions. Avui, ja força més gran, quan arribo a la casa del poble el cor em batega amb tanta força que fins i tot em fa mal. Les seves parets gruixudes i abonyegades han retingut totes les olors com el flascó de perfum més preuat. I una a una es barregen i fan que els records es facin vius, com un miracle. Suposo que cadascú dels que hem viscut allà aportem els nostres matisos i fem, d’alguna manera, que els que ja no hi són hi siguin molt presents. Olor de farigola, de poliol, de carn de be a la brasa, d’humitat, de peix de riu, d’olives amb sajolida, de branques d’espígol, de colònia fresca... Sembla com si en obrir la porta de fusta clivellada una part de mi tornés al passat. Per això ara, de gran, m’agrada anar-hi de tant en tant i submergir-me en aquell món que d’alguna manera que no sé explicar s’ha quedat tancat entre aquelles quatre parets. La casa del poble dels meus iaios té també molt de misteri, sempre l’ha tingut. Quan era petita el meu tiet ens en va explicar moltes, d’històries. Suposo que se les va inventar, a la nostra família sempre hi ha hagut gent amb imaginació. La qüestió és que encara ara em semblen tan reals que penso que potser les històries tenien un punt de veritat. I és que al poble dels meus iaios hi ha un castell, ara força restaurat però aleshores una mica atrotinat. I els nens, ja se sap hi corríem i endegàvem aventures que al final ens acabàvem creient. Que si el passadís secret, que si el tresor amagat, que si el pou de la mà peluda, que si el fantasma d’aquest o d’aquell que es passejava buscant la pau... Històries de por que amanides pel meu tiet i el meu iaio em van fer cridar com una boja més d’una vegada i baixar per les costes del castell com un llamp i amb la por enganxada a la pell. Encara ara em fa un cert respecte tot allò i no sé si de nit aniria tota sola per aquells indrets. Però, és clar, és que me’n va passar una de grossa, de molt grossa. Bé, dues..., es pot dir que me n’han passat dues de força grosses, al meu parer. No recordo quants anys deu fer, dotze o tretze. De tota manera és difícil de calcular perquè el temps passa molt de pressa. En un dinar familiar la meva cunyada ens va explicar que a l’estiu li havia passat una cosa força estranya. Ella i el nen, aleshores tindria uns tres anys, es van quedar una setmana sols al poble perquè el meu germà havia de treballar. Li feia una mica de cosa perquè la casa és molt gran amb portes per tot arreu però a la fi es va animar. Durant el dia se’ls passava el temps de pressa però el problema estava a les nits. Tots dos, mare i fill, es van posar a dormir a la mateixa habitació però ... I és que és una casa que sembla que parli, tot grinyola se senten cruixir bigues i mobles que barrejats amb el miolar dels gats fa, que si et desvetlles, no acluquis els ulls. Però el problema no va estar només amb els sorolls. Nit rere nit el rellotge se li va aturar a les quatre de la matinada, sense fallar. A l’endemà el tornava a posar en hora i rutllava com si res, però a les quatre de la matinada hi tornàvem a ser: aturat. El primer dia no li va donar importància però, és clar, al tercer dia se’n va anar a cal rellotger que no va saber dir què podia estar passant. Com és natural la meva cunyada va fer el cor fort i va fer-se la reflexió que tot eren bajanades però la veritat és que el suposat fenomen va deixar de succeir el dia que el meu germà va arribar a passar els últims dies de les vacances que li quedaven. Curiós, no? Des d’aleshores la meva cunyada no s’ha tornat a quedar sola en aquella casa. De tota manera aquesta història porta cua perquè quan me la van explicar jo vaig sentir un daltabaix dins meu. I és que acabava d’escriure un conte de misteri on, entre altres coses, un rellotge s’aturava cada dia a les quatre de la matinada... Val a dir que tots els que estàvem en aquell dinar ens vam esborronar de dalt a baix. Però les casualitats existeixen, o no? Aquesta n’és una, de les coses grosses que m’han passat. L’altra l’explicaré ara encara que la tinc mig emboirada en la memòria no sé si perquè sí o per subsistència pròpia. El cap ja ho té, això, si alguna cosa no convé l’aparca en un racó com si fossin unes golfes interminables. Això va passar fa uns set o vuit anys. Val a dir que des d’allò inexplicable que va viure la meva cunyada tots els que anem a aquella casa ens movem amb una mica de recel. Obrim els llums quan canviem d’estança, no ens quedem sols del tot, passem de pressa pels llocs poc il•luminats... Fins hi tot el moment d’anar a dormir és compartit. Ningú marxa sol escales amunt, sense haver-nos posat d’acord ens esperem els uns als altres, si més no desfilem en parella. El dia en qüestió era un dia de juliol, d’aquells calorosos que obliguen a dormir amb la finestra oberta. La llum groguenca dels fanals del carrer s’escolava per la mosquitera i esfilagarsava les ombres. No recordo si hi havia lluna. Els gats es passejaven omplint el silenci de laments i el terrat s’estremia com si algú s’hi passegés. Em va costar adormir-me però a la fi la son em va vèncer. A mitjanit, però, quelcom em va despertar. No sabria dir què va ser, per molt que m’hi esforço no ho recordo. El meu marit dormia al meu costat plàcidament i els nens a l’habitació del costat. Aleshores el vaig veure. Als peus del llit un home em mirava fixament. Era prim molt prim, de rostre allargat i amb barba. No deia res, només mirava. Els seus ulls eren profunds, tristos. Crec que anava vestit amb alguna roba blanca, potser una camisa de dormir, d’aquelles de cotó, potser una bata... I no es bellugava. Allà palplantat, amb els ulls com dues taronges, sense badar boca... No recordo res més. Bé, sí, recordo que vaig buscar el llençol i em vaig tapar cap i tot i vaig sentir el cor bategant-me entre les dents i la suor lliscant-me esquena avall, i els palmells de la mà com un tros de gel. I em vaig adormir i a l’endemà em vaig despertar neguitosa, amb una forta impressió i vaig decidir que tot plegat havia estat un malson d’aquells que més valia no recordar...Jo, però, no les tenia totes i durant moltes nits temia i delia per si tornava. Però l’home de la barba va aparèixer i desaparèixer de la mateixa manera, sense permís. I jo, amb els anys he trobat una explicació que no he pogut comprovar. A les cases grans, ja se sap, hi ha lloc per a tot: mobles vells, baguls, estris diversos, retalls de tota mena, revistes de l’any de la picor... En una de les habitacions a mig acabar hi teníem un armari antic de fusta negra i portes amb miralls amb vores rovellades. No tancava massa bé perquè no acabava d’ajustar. Quan l’obries grinyolava com una bestiola ferida i a dins s’hi amuntegaven de tot una mica: roba passada de moda, capses de cartró amb vés a saber què, paraigües punxeguts de coll infinit, un parell de barrets de palla, una maleta d’abans de la guerra un pèl esquinçada i botes negres d’aigua empolsades de talc... Era el típic armari que sempre s’ha de buidar i que no s’acaba de fer mai perquè fa una mica de mandra i de pena llençar tot el que hi acumula. A mi, de petita, m’agradava obrir-lo i tafanejar. Ho feia amb compte, amb una mica de por, amb el temor de trobar quelcom inesperat, quelcom màgic. Després, de més gran me’n vaig oblidar fins el dia que el vaig trobar a faltar. De sobte, un estiu, l’armari no hi era. Va resultar que uns cosins llunyans se’n van enamorar i amb un estira i un arronsa van aconseguir que algú de la família els hi donés. A mi em va saber molt de greu perquè potser no valia gran cosa però per a mi era com una capsa encantada, com el barret d’un mag. I aleshores vaig arribar a una conclusió que potser no és encertada però que a mi m’explica per què l’home de la barba, si és que no era un somni que tot pot ser, mai més ha tornat. La meva teoria és que viu a dins d’aquell armari, que el seu esperit descansa entre els fòtils amuntegats darrera d’aquelles portes amb miralls rovellats. I que potser ara, obligat per les circumstàncies, ha canviat de casa. Mai no he gosat a parlar amb els meus cosins d’aquest afer perquè segurament em prendrien per boja però és possible que amb l’armari se’n duguessin l’home misteriós i potser algun dia aquest decidirà passejar-se per la seva casa i quedar-se palplantat davant del seu llit amb els ulls ben oberts i la fesomia trista. Aleshores potser algú li preguntarà què vol i ell respondrà. Jo no m’hi vaig atrevir. Mª Lluïsa Gascon i Prades