LA TROMPETA I EL QUINCALLER

dijous, 12 de juliol de 2007 | Comentaris Un món d'instruments musicals enlairen al cel espinguets majestuosos, clafits d'harmonia i fervor. Repiquen els tambors, llampeguen les cornetes, trampolegen els violins, esglaien els trombons i els pianos embriaguen l'espai amb els seus sons multicolors; les guitarres arrabassen les llàgrimes dels ulls fins fer-les esquitxar a terra per a esdevenir nostàlgies; les trompetes solemnes solquen els cels fins a perdre's en la immensitat del firmament; i, de sobte, no-res, només silenci; un silenci de què flueixen màgics sons reservats per a la ment de cada espectador, acords silents que acaben per enllaçar-se a la realitat d'un superb toc de trompeta. L'instrument de vent sona en solitari i estremeix els cors dels centenars d'espectadors entusiastes que abarrotaven la sala de concerts. El so afligit de la trompeta manté en joli tot l'auditori; els altres instruments emmudeixen. Alguns espectadors esclaten en llàgrimes d'emoció, mentre altres reflecteixen en les seves mirades els profunds sentiments que emergeixen dels seus cors. Sobtadament, un soroll horripilant porta al públic a grinyolar les dents i tapar-se instintivament les seves orelles injuriades. La màgia s'escantella. Un silenci atroç enaigua la sala i, gairebé immediatament, de forma espontània i contagiosa, el públic i els músics comencen a xiular i a esbroncar cruelment el compungit trompetista. Aquest, acovardit pel seu error i sabatejat pels espectadors, decideix fugir de l'escenari. Molt capficat, el músic porta entre les mans la seva trompeta immutable, la causadora de la seva desolació. El trompetista arriba corrent al carrer, encara ara escolta els xiulets i els espernetecs de la gent; crits enfurits contra el sobtat despertar, ràbia desencadenada contra el músic que moments abans va saber transportar-los més enllà de l'univers real, per a poc després, de manera completament sorprenent i inopinada, esquinçar-los d'una revolada el somni màgic i tornar-los al món dels humans. Mentre vagareja pels carrers, l'angoixat trompetista es fa durs retrets en què no deixa ni una escletxa per al dubte o la disculpació. — Estic perdut! Això suposa el final de la meva carrera! Déu meu! Quina desolació! Mai més faré l'ardidesa de sonar. La trompeta roman en silenci, amb el seu brillantor habitual entelat per la humitat de la nit. —Perquè m'has fallat trompeta? Quin mal t'he fet jo perquè em responguis d'aquesta manera? La trompeta continua emmudida mentre el músic l'observa a la recerca de qualsevol senyals que li aclareixi el perquè de la seva desgràcia. —Potser no et guardo bé? No et netejo tots els matins? No et protegeixo del mal temps dins la teva funda daurada? No et dono llustre les nits que sembles més desanimada, una vegada i una altra, fins que tornes a brillar? No em trobes al teu costat tots i cadascun dels dies, per fer-te sonar? La trompeta no sona, encara que la llum de la lluna incideix sobre ella i ara sembla relluir molt més. — Si aquest és el pagament que li dónes als meus remiraments, t'asseguro, trompeta, que mai més tocaràs noves melodies que encoratgin els meus llavis! Tornaré a la meva vella professió de quincaller i tu seràs l'objecte que més interès posaré a vendre: a qualsevol postor i al més baix preu que es terceregi. Vas a rescabalar-me pel mal pagament que has donat als meus afanys, per la pèrdua de la meva professió, per la humiliació que he patit a causa de les teves ensopegades. Un nus a la gargamella emmudeix la veu del trompetista que acaba per ensorrar-se entre angoixosos sanglots de desesperació. La trompeta emet un lleu gemec que distreu al músic del seu plor. —Què has dit?—demana el trompetista, més per cerciorar-se de la presència vorana d'un altre ser humà que expectant per una resposta de l'objecte inanimat que encara acull entre les mans. La trompeta ressona ara amb major vigor, i li parla fort i clar: — Res! No-res! No he dit res de res! El trompetista l'observa amb expressió de sorpresa. —Estic embogint, o m'ha semblat sentir-te parlar? El músic s'astora quan l'escolta novament. —Boig li semblaries a quisvulla que et veiés parlant-li a una trompeta i atribuint-li tots els teus mals! —Boig! Boig rematat! M'estic tornant boig! —Prou, renoi, calla i redreça el teu seny! Què vols que hi faci, quan m'amenaces d'impedir-me que torni a entonar belles melodies? Emmudir? Ni ho somiïs! No em rota! Si tu decideixes convertir-te en quincaller, jo parlotejaré tot el que em vingui de gust! El trompetista romania atònit davant l'ostensible rebel•lió del seu instrument. —Però… Com és que mai em vas parlar abans? —No fotis! Mai abans m'ho havies preguntat amb tanta efusió; a més a més, el meu no són les paraules, sinó els melodiosos sons que entono perquè les gents gaudeixin, perquè s'evadeixin de la rutina per uns instants i se sentin com a vertaders déus. —Si és així, vols explicar-me per què vas llançar aquell estremidor lament que ha arruïnat la meva vida per sempre més? —Les nostres vides, voldràs dir!, doncs també jo he sortit perjudicada en no voler fer-me sonar mai més. —Vull saber per què em vas abandonar en una situació tan compromesa? — Interroga al teu cor! El músic s'arravata més i més, encara que tracta de contenir la ràbia per no caure en la desesperació. —El meu cor no en sap res de res! Tu ets l'única responsable de la meva terrabastada. La trompeta manté el seu to malenconiós. —Tu ets qui em dóna l'alè perquè pugui sonar; eres tu qui havia de bufar amb força. —I vaig bufar i vaig esbufegar, impel•lint tot l'aire que cabia en els meus pulmons; tractant d'infondre't, fins a exhaurir-lo, tot el sentiment que hi havia en mi. — Tu mateix ho acabes de confessar. —Què intentes dir-me?—interpel•la el trompetista cada cop més confós amb les repliques de la seva trompeta. —Quelcom molt senzill: vas ser tu qui va exhaurir totes les seves emocions; les vas eixugar fins a tal punt que vas deixar de sentir. Com esperaves que jo transmetés la teva passió, si ja no la tenies? El músic tracta d'evadir-se de la seva pròpia certesa. — Jo sempre he estimat la música, la bellesa... La trompeta l'interromp. — Els diners...! —Sí! També als diners els hi he donat un gran valor. Per què no…? Ara que no en tindrem, em donaràs tota la raó. —Qualsevol cosa en la vida posseeix el seu propi valor. El problema està en la gradació que tu li atorgues: quan l'afecció als diners supera el valor dels sentiments. Quan les emocions s'allunyen de les persones o substitueixen al vertader amor, llavors..., l'una darrere de l'altra, pas a pas, la il•lusió s'esvaeix, es perd l'esperança, i la passió s'exhaureix. Ho entens vell amic meu? El trompetista es veu incapaç de negar la veritat que contenen les paraules de la seva trompeta, i reconeix obertament el buit que sent en la seva vida. —Ara comprenc, anciana trompeta, per què va sonar aquell terrible lament… i veig amb claredat el motiu de la meva fugida: tot va ser causat per la meva pròpia buidor. Entenc ara que no es va tractar d'un simple error, una errada que el temps i el públic haguessin tardat ben poc a oblidar…, un error que jo m'hagués disculpat a mi mateix i que, pel cap alt, m'hauria motivat a practicar durant més temps cada dia, a perfeccionar-me més i més. Et juro, amiga trompeta, que mai en la meva vida, encara que m'estigués morint de fam, t'he de vendre! D'un temps ençà, comenta la pagesia de la regió, que un pintoresc quincaller ven centenars d'objectes curiosos a preus de saldo, que fins i tot regala alguns d'ells als qui més ho necessiten; un quincaller rialler i bonàs a qui sempre acompanya una relluent trompeta que fa sonar a les nits de lluna clara, quan més amarga és fa la soledat i millor s'omple l'ànima amb noves emocions, tota vegada que la melangia argolla amb força el teu cor. Fi. Silvestre Hernàndez i Carnè