LA SOLEDAT DE MIREIA

dimarts, 10 de juliol de 2007 | Comentaris
LA SOLEDAT DE MIREIA

Si us plau, deixeu-me en pau. Vull està sola. És que no ho enteneu? Vull amarar-me de la meva soledat, de la meva tristesa, ho necessito. No vull fingir alegria, dedicar somriures falsos. Vull viure per mi, no fer el paripé per ningú. Sentir el meu dolor, un sentiment humà, sentir-me acompanyada de la meva solitud i de la meva tristesa. Sol, no em vinguis a enlluernar i vulguis alegrar els meus ulls de mirada trista i cansada. No ho vulguis il•luminar-ho tot, per fer palès que el món es bonic, que és ple de colors. No em vulguis convèncer. Per mi tot es gris, penombrós, la boira espessa m’envolta. Tu, vent, ni suau, ni càlid, ni perfumat, no vinguis a portar-me flaires del camp, de farigola, romer, de pinedes... perquè el meu sentit de l’olfacte el tinc adormit o mort. No vinguis a acariciar- me la cara, les mans nues, ni el cos... m’envaeix la més absoluta insensibilitat. Ni vinguis a eixugar-me les llàgrimes que em cauen de raig a raig, relliscant per les meves galtes, perquè vull plorar. Plorar tranquil•la i sola. Només deixeu-me mirar l’aigua del riu. Del riu Ebre. Aigües manyagues, transparents o tèrboles, que caminen el seu pas, inexorable com la vida que avança i passa. La Mireia estava recolzada a la barana del pont del que travessa  la ciutat de Tortosa. Mirava l’agua fixament, volia torna a veure el rostre de Marc, el seu cos que emergia de les aigües del riu, amb els seus braços oberts que l’esperava... Però aquesta imatge havia desaparegut. Mils de mans i braços la volien retenir, cares estranyes, veus desconegudes i confuses parlaven a la Mireia dient-li

- Senyor, noi, no es tiri que es matarà, s’ofegarà...  

La Mireia estava confosa, què deia aquella gent?  Li parlaven a ella? El Marc no apareixia, no l’esperava. Va fugir d’aquella gent, creuà el pont i es dirigí caminant molt apressa pel passeig de la vora del riu, passant per davant del mercat principal i el parc, el Club de Rem. Es refugià per la ribera del riu, després de passar pel barri del Temple i Vora parc. Trobà un lloc tranquil, s’assegué al terra, cobert d’herba i malesa. Era un espai negat de silenci i de quietud, podria descansar i sobretot estar sola i abandonar-se a la seva tristesa, amarada de la soledat més absoluta. El Marc no hi era al riu, a les seves aigües. El seu amor de joventut, potser no el veuria mai més. Es recolzà a la vora de l’aigua, la podia tocar amb les mans i la començà a acariciar. La Mireia plorava desconsoladament. Les seves llàgrimes queien al riu, es convertien en perles blanques, fines, nacrades i baixaven riu a vall, lentament i sense pausa, anaven en busca del mar per trobar petxines que les volguessin allotjar... Els pardalets, les orenetes, els estornells volaven en torn a la Mireia, oferint-li les seves simfonies musicals, amb la intenció d’animar-la i alegrar-la, però no aconseguien res. La Mireia repetia:

- Vull estar sola, vull plorar, abraçar-me a les meves tristeses i les meves soledats, fugiu amb la vostra xerradissa a una altra banda, que em feriu l’oïda.

Tots els ocells, com si entenguessin els sentiments de Mireia, respectant els seus desitjos, desaparegueren en la llunyania del cel d’un blau intens, atapeït de núvols blancs que passejaven, anaven i venien per la immensitat, deixant l’ambient submergit en un profund silenci, tètric i fantasmagòric, trencat suaument per la delicada remor del corrent de l’aigua del riu, que semblava que passava pel seu costat de puntetes, per no molestar-la.  Les llàgrimes de la Mireia continuaven caient a l’aigua del riu, eren petites, quasi diminutes, però el riu es veia cada cop més ple d’aquets punts brillants i nacrats, els quals aviat cridaren l’atenció a alguns observadors i curiosos. La Mireia gaudia de la soledat desitjada. Entre somnis sempre veia al Marc. Desitjava tant trobar-lo, el trobava tant a faltar, encara que havien passat tants anys, esperava veure’l sortir de l’aigua en el moment més inesperat. La soledat i el silenci li portarien al Marc. De sobte, li assalten un mar de dubtes. Si apareixia, l’abraçaria, l’estimaria? O l’assassinaria? Li havia brollat aquest sentiment nefast dintre del seu cor. Aquest dubte anava prenent forma. 

Mireia s’adormí a la vora del riu, entre herbeis, fenàs i flors silvestres. Estava immersa en una pau infinita que sentia en el seu cor, en la més absoluta i dolça soledat. Recolzava el cap en el seu braç esquerre que li feia de coixí. Les seves llàgrimes continuaven caient tendrament dels seus ulls, i es barrejaven harmoniosament amb el corrent plàcid i reparador de l’aigua del riu Ebre. Més avall s’anaven transformant en aquelles diminutes i fantàstiques perles, amb reflexes de lluna, que a la nit les anava alimentant i polint, amb la seva resplendor més encisadora. Anaven a la recerca del seu destí, incert, i descoratjador. Al mar potser sí que arribarien, encara que no totes. També    
es trobarien amb petxines de totes mides, mig ensorrades unes, altres amagades del tot, per protegir-se de la depredació i la visió humana, temoroses i avergonyides. Moltes altres més agosarades, es deixaven portar, gronxades i braçolades per les ones del mar, que anaven i venien, al capritx dels jocs de les puntes de l’escuma, que pentinava  les daurades i llunyanes platges de sorra fina, perdudes remotament en la llunyania del temps... Les perles trobarien petxines, però, s’obririen per deixar-les entrar al seva closca protectora? La majoria potser estaven ocupades. I les que no, potser no voldrien acollir una perla entranya, que no s’hagués format a les seves entranyes. Tot era molt hipotètic.

Aviat es corregué la veu per tot el territori de les Terres de l’Ebre i més enllà. Passant per Tortosa, Campredó , Amposta... tot el camí del riu, fins arribar al mar, també per Jesús i Maria, La Cava, Sant Jaume s’Enveja, l’illa de Buda... S’escampà la notícia que en el riu Ebre es trobaven diminutes perles. Molta gent d’arreu del país, tant de la part costera com d’interiors, organitzaren nombroses expedicions. Gent que venia de tot arreu, en busca d‘aquest tresor tan valuós com eren les perles diminutes, que es trobaven a les aigües del riu Ebre, i que eren d’un valor incalculable. Deien que per causa de que eren tan diminutes costava molt a trobar-les, però amb un grapat petit, els donaven tants diners que podrien viure tota la vida, fins i tot luxosament. Ho compraven grans fàbriques d’orfebreria, formant part de dissenys especials, de valuosíssimes joies, que adquirien la gent més adinerada, i de la reialesa, d’aquestes comarques, i d’altres territoris més llunyans. Les perles no tant diminutes es trobaven a les ostres, de gran valor culinari. Però no totes en tenien, se’n trobava alguna de quan en quan, molt esporàdicament.   

Mireia gaudia de la seva tranquil•litat i de la seva soledat, que era allò que volia, per damunt de tot. I aquella son reparadora, s’apoderà d’ella a poc a poc i li consolava el cor i l’ànima, amb les seves tristeses i enyorances, sentiments que dansaven, al seu entorn, com a ballarines magistrals que dibuixaven piruetes al vent. La Mireia somiava que el Marc emergia de les aigües de l’Ebre, i amb els seus braços l’oprimia contra el seu pit, on el bategar dels seus cors sonaven a l’uníson, sentint la màgia del seu amor, recordat, enyorat, sempre viu, a pesar de les tragèdies viscudes. Latent i esplendorós, romania en aquelles aigües, transparents i clares, que oprimien amb força la ment de la Mireia que desitjava la soledat. Volia el silenci de la mort, i enfonsar-se en la seva penombra. Però no. El Marc tornaria. Aquesta idea es feia pas al seu pensament obsessivament. Mireia era aliena a tot l’enrenou que s’havia armat a la societat, amb els buscadors de les diminutes perles que havien aparegut al riu, misteriosament, com un miracle. Ningú sospitava d’on apareixien, quin era el seu origen.

De la plàcida remor de l’aigua del riu, sortia una xerrameca molt estranya. Eren veus de diferents matisos. Més suaus, més greus, estridents, amb to de rèplica, de protesta. Doncs que està passant? Es preguntava la Mireia, mig en somnis, com si aquelles veus volguessin despertar-la, trencar el silenci i sobre tot la seva soledat, cosa que era el que més li molestava. Aquell xivarri de veus, de gent, d’on venia? Semblava que venia del riu, però no podia ser. Allò era una bogeria. Era de nit, no podia haver gent al riu. A més, ara ja no van a banyar-se al riu, i menys a aquella hora. 

- Mireia, Mireia! - escridassaven, uns caps platejats que aguaitaven des de la superfície de l’aigua. Apareixien un moment i tornaven a desaparèixer. 
- No pot ser – Digué la Mireia, estupefacta-. Són peixos! 
Eren Silurs, Barbs i Tenques, especies que normalment habitaven al riu Ebre. No ho podia creure. 
- Si us plau, Mireia- Digué el silur, amb veu molt fina-. No ploris més. 
El Barbs i les Tenques estaven enfadats, i deien: 
- Mireia, és que ens vols matar?  
La Mireia es posà de peu, tot li voltava. Era de nit i agraïa la foscor, trencada tènuement per unes tímides resplendors d’uns petits estels que brillaven allà dalt, molt alts. Els peixos s’havien enfonsat a l’aigua per respirar. Però al moment els seus caps van lluentejar a la superfície i tornaren les protestes...
- No ens deixis morir, Mireia- aclamaven tots a l’hora. 
Les seves veus eren febles, apagades, semblava que estaven agonitzant... I ploraven sense llàgrimes. Clar, els peixos no tenen llàgrimes. Mireia, molt espai, començà a caminar, endinsant-se cap al centre del riu. Quan no tocava els peus a terra, li semblà caminar sobre les aigües, com surant, va continuar fins arribar on estaven els Silurs, les Tenques i els Barbs, que entraven i sortien de l’aigua. Mireia arribà al mig del riu, els peixos li fan un cercle al seu voltant, formant una corona platejada al seu entorn. Mireia insistia, estava perplexa. 
- Digueu-me, perquè penseu que jo us vull matar? És injust, perquè jo us estimo molt. Mai gosaria fer-vos cap mal. No sóc una assassina, si penseu que vaig matar al Marc. Jo no ho vaig fer. Desaparegué sota les aigües del riu, però ningú sap si va morir o no. No vinguéssiu ara armant tant d’enrenou, i tant de xivarri, perquè jo vull només silenci i estar sola. No demano tant, no? Fugiu apressa, si no voleu que sigui ara quan comenci a matar, i vosaltres sereu el primers...
Tots els peixos no podien estar més espantats. El Sirul li contestà que ell es defensaria i com és depredador, podria començar mossegant-li els peus. Però no ho farà perquè està massa esgotat. Tots fan silenci i la Tenca, que estava més serena, diu a la Mireia:

- Si no pares de plorar, les teves llàgrimes aporten sal a l’aigua i arribarà un moment que serà tan salada que no podrem viure, i morirem. Nosaltres som d’aigua dolça, aigua de riu, ja ho saps. Si us plau Mireia, perquè estàs tan trista, perquè plores tant. Et podem ajudar.
Mireia contestà
- Estic trista i ploro perquè vull estar sola, i no em deixen, tots veniu a molestar-me. Està clar? 
Tots els peixos li contestaren que no, els enganyava, era per una altra cosa. A la fi la Mireia confessà que l’únic la consolaria era trobar al Marc. Esperava trobar-lo al riu i que en qualssevol moment podria emergir de les seves aigües. 
El Barb digué:
- Nosaltres et podem ajudar a buscar al Marc. Potser que estigui al riu, pot estar al mar. Nosaltres coneixem a molts peixos del mar que es comuniquen amb Neptú, déu del mar. Ell el buscarà, el trobarà i podràs reunir-te amb ell. Què ens dius Mireia? 
- Gràcies, sí, seria un somni. Enyoro molt al Marc. Tinc una vida buida sense ell. També puc viure de records, abraçada a la meva soledat, mirant l’aigua del riu. 
La Mireia ja no plorava. 
La Tenca li respon:
- El podem trobar al Marc i tornarà amb tu, perquè estigui on estigui sabem que també t’estima. 
- Sí, sí, aneu, apressa, jo us espero aquí. 
El peixos se’n van contents. 
- Adéu, Mireia, anem a la desembocadura de l’Ebre a fer els pertinents contactes. 

Mireia quedà sola surant sobre les aigües, mirant com els peixos, recuperant les seves vides, desapareixen sota l’aigua i s’allunyen silenciosament.

Mireia es queda feliç, dansant sobre la superfície transparent de l’aigua del riu. Recordant l’esplendor de la seva època de ballarina. Només les ombres de la nit l’acompanyaven. Amb la solitud més sola que havia somniat mai. Ballaria per sempre amb la seva soledat i esperaria, esperaria al Marc, que li havien anat a buscar els Silurs, les Tenques i els Barbs. De sobte, es desprèn de l’aigua i es transforma en una ballarina de paper que dansa en el aire i a sobre d’unes mans que la protegeixen, o l’empresonen? Per a evitar que se l’emporti el vent o que caigui al riu i es desintegri. Eren les mans del Marc?

Gloria Fandos Gracia