La influència del paisatge

7. Trobada d'autors al Matarranya dilluns, 7 de juliol de 2008 | Comentaris La influència del paisatge: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 3ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA Vicent Sanz

Obri els ulls mentrestant es fa el mort al fons del toll del riu, entre les roques arrodonides pel frec de l'erosió, i s'enlluerna perquè el sol és pràcticament al zenit i no acaba de distingir bé les dues siluetes que se'l miren de dalt de la carretera estant.

Fa uns minuts que ha sentit com s'apropava algú caminant. Són dues veus de dona que discuteixen entre si i reneguen a la seua manera, que li sona familiar perquè és la mateixa dels alumnes que té a l'escola, a les classes de dibuix tècnic. L'encant de la frescor fluvial de l'aigua i la quietud s'esvaeixen en l'instant que fa l'associació d'idees que dues noies es miren un tio fent-se el mort en pilota picada al fons d'un toll i que el tio és ell. Decideix guardar les formes, és a dir, fer com que no se n'adona. Si volen res ja ho diran. Torna a obrir mig ull i continuen allà, mentre comença a sentir-se un soroll de cotxe que s'apropa. Parlen entre elles. Deuen voler dir-li alguna cosa, però es giren i miren en direcció a la part per on s'apropa l'automòbil. Li fan accions. Se sent com les rodes trepitgen la graveta del voral. El cotxe s'ha aturat. Parlen, però ell té una orella tapada d'haver-se estat fent capbussons una estona i no ho comprèn bé. Han pujat al cotxe i la màquina reprèn la marxa després que se li hagi engegat automàticament el ventilador. Silenci un altre cop. Només les xitxarres que canten fins a l'extenuació en l'hora de plena calor del dia. Puja per les pedres fins al seu utilitari, que està arrambat vora la carretera, just després d'on abans s'ha parat l'altre. Li fa mandra buscar una tovallola al maleter i s'espolsa la mullena com fan els gossos. Total, amb aquesta calor en un moment estarà eixut. Doncs efectivament les mosses han marxat en aquell cotxe. Això li passa per voler-se fer el naturista com si res. Quina fila devia fer vist des d'aquí dalt? D'inspirar confiança, no gaire. Sent com li grunyen els budells. El bany li ha obert la gana. Es grata un moment la barba, s'esborrifa els cabells llargs i entra al cotxe, que de totes maneres és un forn. Al poblet que hi ha tot seguit no hi troba res assequible a la seua disponibilitat alimentícia i ha de continuar uns quilòmetres més. Al capdavall, avança cap al punt de trobada. La Maite li va dir que ella seria en un establiment de turisme rural, a uns 30 quilòmetres de l'Aplec, amb unes amigues. Si volia atansar-s'hi, podien quedar. Després no hi havia cap més pla. Vés a saber. Amb aquesta Maite no es podia saber mai. Havien estat sortint mig any i quan ja estaven pensant si anar-se'n a viure junts, pareixia que la xocolata s'havia tornat a refredar. Mentre fa la carretera que ressegueix el curs del riu, per un congost encaixonat entre muntanyes, sense trobar-hi una ànima, li torna al pensament la visita que va fer ahir. Havia fet marrada per anar a visitar el pintor que li havien dit que pintava millor les oliveres. A casa no l'havia trobat i una veïna li havia dit que era al pla de la Galera a traure unes imatges d'una olivera mil•lenària per un encàrrec que li havien fet d'una cooperativa d'allà. Va haver d'esperar-se al vespre, deixant passar el temps com sentia que passava el temps quan era en un d'aquells pobles en què amb un moment està tot vist i sembla que mai no hi passe res i els dies d'estiu són llargs i al final només tenia ganes de tornar-se'n al seu pis a Alboraia i aviar l'Aplec i la Maite a pastar fang. Finalment l'home va arribar en el seu vell cotxe atrotinat. No estava per gaires atencions. Se li'n refotia que el volgués entrevistar per a una revista d'arts de la capital. De la tècnica de pintar les oliveres, ni parlar-ne. Estava cansat i envellit, va dir que tenia la dona a la residència i que ja no tenia ganes de pintar més, que la vista ja feia temps que no l'acompanyava, i que potser aquell encàrrec era el darrer. La terra? La terra ho era tot a l'hora de pintar: aquelles soques retorçudes, com grans protuberàncies vegetals que emergeixen de les raïls més fondes de la història. I la fulla de doble color, el més difícil és pintar la fulla, aquella variació de verds i argent. Al costat d'una olivera ben pintada, Picasso no tenia res a apel•lar i encara sort que havia estat a Horta, que si no, no hauria sabut mai què pintar. Després d'una desviació a mà esquerra i un camí de terra, finalment, quan es pensava que s'havia equivocat, fa cap al lloc indicat. És un mas envoltat de camps de conreu, amb una imponent filera de berlines i 4x4 que denota el caràcter turístic de l'establiment. Quan creua el porxo cap al pati interior que dóna a la recepció, veu dues noies que se'l miren amb una momentània perplexitat i xiuxiuegen intentant amagar-se la rialla. Llavors veu la Maite que surt de recepció acompanyada de dos homes. Només veure'l ella pregunta per què fa dos dies que no li ha trucat. En aquests llocs no hi ha cobertura, diu, mentre pensa on s'ha deixat el mòbil. No capta el capteniment d'ella, entre descol•locada i a punt que l'adrenalina la faça sentir irritada per aquella situació que no havia previst. El Miquel sempre ho fa igual: va a la d'ell, tan despistat com sempre, trepitjant ulls de poll involuntàriament. Fa les presentacions: «Antonio, et presente Miquel; Miquel, Antonio, un amic. Ell és John, l'amo de la casa.»«I les teues amigues?» pregunta ell càndidament. «No deuen ser aquelles dues xiques, no?» diu fent una acció cap a les dues mosses que se'ls miren uns metres enllà, a l'expectativa. «No. Aquestes xiques han eixit de la carretera i les he replegat jo» diu l'Antonio, amb un aire de suficiència que el Miquel percep instantàniament com una incitació a l'antagonisme. « Ara anem amb John a buscar el mecànic del poble per si els pot traure el cotxe del ribàs on ha caigut». El Miquel torna a mirar les noies, que ara han canviat d'actitud en adonar-se que parlaven d'elles. No sap què fer. S'ofereix per acompanyar-los amb el seu cotxe, però el John li pregunta si ja ha dinat, ell diu que no i l'amo passa de seguida al paper d'amfitrió. Sense preguntar res, fa passar-lo al menjador, ja desocupat de l'hora de migdia i crida algú perquè vingui a atendre'l. Sembla tenir pressa i el deixa de seguida en bones mans. Diu que tornaran al cap d'una estona. I es queda sol. Té temps, en acabat de dinar, de fer un tomb per les dependències de la casa de turisme rural. Hi ha un fil musical i pertot arreu sona a prou volum la banda sonora d'una coneguda pel•lícula que està de moda. Se li apropa una dona que identifica com la mestressa, que pregunta amb un marcat accent de Manchester si ja ha desat les seves pertinences a l'habitació. Potser hi ha un malentès, perquè, d'habitació, de fet, encara no sap si en té. Ell ha vingut a veure la Maite, la noia que se n'ha anat a buscar el mecànic per rescatar un cotxe del fons d'un ribàs. L'anglesa se'l queda mirant un moment mentre ell parla i al final deixa anar una riallada sonora. Potser sí que hi ha un malentès, dóna a entendre i li proposa de mostrar-li els espais diguem-ne públics de la casa, bàsicament una biblioteca on dos estadants fan capcinades remenant llibrots, un celler on diu que pot encetar-se l'ampolla que li plaga, una sala d'estar amb sofàs i xemeneies apagades, on hi ha gent fent la migdiada al so de la banda sonora de la pel•lícula de moda. Es decideix per la biblioteca i s'adona que la gran majoria de llibres són en anglès. Quan el sol declina, la berlina gris metal•litzat de l'Antonio s'atura suaument a l'aparcament. L'amo s'he quedat al poble per uns encàrrecs i les noies ja han pogut recuperar el seu cotxe i han seguit el seu camí, li diu la Maite amb una espurna de malícia que ell no percep. Vol parlar amb ella per aclarir la situació, però ella no el deixa entrar en basa. És una coincidència de la vida que l'Antonio haja anat a parar al mateix lloc després de recollir les noies. És un marxant que aprofita les vacances per recórrer el país a la recerca d'obres d'art, o del que isca, per a omplir el seu catàleg. Miquel se'l mira de mal ull, però l'altre és home de món i sap portar una conversa sobre gustos estètics. Parla del país com a referent, com a tema. Té material de primera a la venda. Fins i tot un esbós de Picasso fet a Horta. Això, al Miquel, li recorda l'atabalada conversa amb el pintor d'oliveres. Potser es tracta de la clàssica confusió entre país i paisatge. Un perfecte desconegut, diu el marxant, que lògicament n'està al cas. Un pintor naïf, un aficionat. Miquel no hi acaba d'estar d'acord, i comencen a intercanviar opinions després que la Maite ha anat a buscar una ampolla d'un vi negre com la nit, els n'ha abocat en dues copes i ha desaparegut. Al cap de l'estona ha passat la mestressa per prendre nota del sopar i entre la conversa al voltant de la pintura d'oliveres i els efluvis del vi, el Miquel s'oblida de la ressaca de la nit anterior i es deixa arrossegar cap a aquella connivència que li ofereix el saber fer de l'Antonio. A taula, parada amb espelma i gotet de floretes silvestres incloses, la situació ja li ha paregut del tot ambigua. Després de comparèixer radiant i amb una ombra d'inseguretat que a Miquel se li representa nova, la Maite els ha fet passar a la terrassa del pati interior i s'han assegut. Mentre serveixen els entrants, la conversa continua fent meandres al voltant de la pintura d'oliveres, que ha derivat en discussió sobre la vigència del paisatgisme com a temàtica pictòrica. La Maite diu «Com ja sabeu tots dos, jo d'això no n'entenc gens» i l'Antonio continua com si res. Això al Miquel li fa plantejar-se la necessitat urgent d'una recomposició de lloc i es decideix per una sortida momentània d'escena: «Vaig a canviar l'aigua a les olives» diu, s'alça i se'n va al lavabo. Torna amb la carrabina carregada i a punt però no li cal ni apuntar. «Antonio se'n va després de sopar. Està convidat a acabar de passar la nit al poble, a casa d'un antiquari conegut de John» diu la Maite mirant-se'l amb intenció indefinida, tractant d'insistir en la seua estratègia. L'Antonio ha canviat de cara i de sobte li han eixit unes ulleres de cansament d'hores. «Es pot saber en quin embolic estic posat?» pregunta el Miquel. «Ja fa hores que sóc ací i encara no sé ni si hi tinc lloc per dormir. Antonio replega unes xiques i en lloc de dur-les al poble les porta fins ací, que no és cap lloc de passada ni molt menys, i m'he de creure que ha estat una coincidència de la vida que vos hagueu trobat. I així les teues amigues, que hi havíeu de vindre totes juntes, on són?». Ella vol continuar però el marxant fa un lleu gest perquè el deixe parlar a ell. «Potser sí que hi ha una mica d'embolic i potser tot ha estat massa precipitat, diu mirant directament el Miquel. He vingut fins ací perquè conec l'amo de ja fa temps. Sabia que em podria ajudar. Jo no sóc de per ací i les xiques tampoc, i no conec res. Ací hi he trobat Maite i m'ha dit que estava una mica desesperada perquè volia donar una sorpresa a un amic seu però que ja dubtava que ell no se n'hagués oblidat. Ja ho veus: el pretext de les amigues era per sorprendre't en aquest lloc encantador, però pel que es veu alguna cosa ha fallat. Jo, a banda de la incidència de les xiques, ací ja ho tinc tot garbellat i de la casa només m'atrau tastar vins dels que tenen al celler, que no em pots negar que està ben guarnit...» Després de mirar-se alternativament els seus interlocutors, el Miquel diu: «Bé, jo potser hi he arribat amb una mica de retard. De fet havíem quedat ahir al tard, però havia de fer una entrevista i vaig fer una mica més de volta. Després vaig aturar-me a veure l'Aplec i quan me'n vaig adonar ja no estava en condicions de conduir». La Maite acaba de suar la seua contrarietat i esbossa el seu somriure captivador amb naturalitat. Diu: «Les meues amigues eren un pretext. Evidentment que tens habitació. La meua habitació. De fet anit ja hi hauries pogut dormir.» «Bé, amics, diu el marxant sense perdre punt, la vostra companyia em resulta molt gratificant i l'ocasió del tot propícia. Crec que demanaré un Priorat dels bons. No sempre es pot compartir amb conversadors com Miquel, per més que no ens posarem d'acord sobre certs pintors». No cal dir quina metzina és un Priorat dels bons tret de la fondària d'un celler ben guarnit en una nit de finals de juliol, amb el cel estel•lat, pres a la fresca, en un hotelet rural perdut al final d'un camí de terra. Després de tot i vista l'hora que s'ha fet en acabat de sopar, quan han continuat la seua conversa, vinga voltes sobre la influència del paisatge en la creació artística, potser no ha estat gaire convenient deixar marxar l'Antonio, però no hi ha hagut manera de retenir-lo. L'endemà havia de ser lluny i no podia trabucar l'agenda. Com és de suposar, el Miquel i la Maite tenen unes quantes qüestions per acabar d'aclarir, i la inclinació volenterosa de fer-ho, de manera que es retiren a la recerca d'un altre context comunicatiu. Quan ella tanca per dins el pany de la porta de l'habitació, es gira i se'l veu finalment davant per davant. No es pot aguantar més: «Així que al riu en pilota picada...» Vicent Sanz