Josep Igual. El rastre dels dies. Premi Alambor 2003. Onada Edicions

2. Literatura Ebrenca diumenge, 31 de agost de 2008 | Comentaris Josep Igual. El rastre dels dies. Premi Alambor 2003. Onada Edicions Josep Igual guanyà el Premi Alambor amb el dietari El rastre dels dies que recull el fer quotidià de l’autor durant el 2002. Els dietaris potser són la producció més personal d’un escriptor, si més no en el sentit que ens permeten conèixer-lo millor. Un rastre és un vestigi que algú o alguna cosa deixa en el món físic. ¿És el temps que transcorre el protagonista del Rastre dels dies o és l’home que esdevé en el temps entre les dues grans foscors el subjecte d’aquest dietari que ens mostra, a través de l’acció en el temps, una personalitat lletraferida, ètica, moral o –si voleu- ideològicament compromesa amb la llengua pròpia i amb els vençuts? Crec que Josep Igual parteix d’una determinada concepció del món – que el lliga ideològicament a un corrent de pensament i de sentiments que són molt propers als dels valencians Joan Fuster i Vicent André Estellés. Josep Igual parteix , doncs, d’un posicionament davant el món que té molt de compromís nacional i social i que, des d’un altre vessant, crec que té les arrels en un cristianisme compromès amb els desheretats. Per això parlo d’un escriptor moral. Penso que és per aquesta raó que hi ha en les pàgines del dietari l’expressió del desencís davant certa realitat, sobretot l’ actual, la crítica a una societat excessivament economicista i un pessimisme radical per trobar el sentit a això que anomenem vida i, sobretot, una reflexió contínua sobre la condició humana: es mor com es viu: embolcallat d’absurd. L’absurd d’avui, dilluns, és un vulgar refredat. Per això la ironia. Malgrat tot, encara guarda en el cor, cansat per la mirada lúcida sobre la condició humana, una guspira d’esperança, un desig humanament ofert que la utopia sigui encara possible. Aquest posicionament ideològic davant del món és, però, solament un dels valors que trobem en el dietari. La quotidianeïtat del dia a dia pren cos i es fa, també, matèria literària. L’autor ens apropa, a través de l’esdevenir del temps, als petits moments – o millors als moments més íntims- de la seva existència, a les litúrgies habituals les minúcies repetides, llegir el diari, el comentari de les notícies, el donar fe, com si fos un notari, de la pròpia existència, dels compromisos personals, de la felicitat casolana mentre bull la verdura al foc o mentre Culpable, culpable... abandona, ni que sigui per un temps curt, la llar per complir amb les rutines que conformen una part de la vida: anar a fer un cafè, llegir el diari i parlar amb la gent del poble. Pulcre i independent com el gat que duu a dintre “el gat cendrer”, accepta amb estoïcisme i integritat les conseqüències socials i crematístiques d’aquesta independència, d’aquest no pertànyer a cap capelleta en aquest món d’avui ple de servituds i compromisos estranys. Però, sobretot, el que trobem a El rastre dels dies (¿antecedent filosòfic i estètic dels increïbles poemes de Ditades al vidre?, publicat per Aeditors.) és literatura i de la bona: D’una banda, hi ha un acostament personal i estètic a lectures fetes revisitades (n’hi ha moltíssimes: Fuster, Pla, Tolstoi, Passolini, Capote, Kafka, Zweig, Azorin ... i un llarg etcètera)que ens apropa alguns dels seus referents literaris o que ens deixa, entre reflexions personals, descripcions literàries i observacions, una valoració estètica dels autors -a Josep Igual li agrada recordar allò que deia Borges, que abans que escriptor era lector. I d’una altra, un estil personalíssim on brillen els mots triats i una manera original i personal de traduir a paraules, a literatura, el pensament agut i lúcid per desgranar la realitat per fer-nos veure en molts casos els paranys que hi amaga o transportar-nos en un paisatge mariner mediterrani... La ironia, el sentit de l’humor, el joc, la paradoxa són també alguns dels trets d’aquest estil originalíssim. En aquest dietari l’autor hi ha abocat el seu món interior ric de pensaments fortament construïts, crítics i irònics -cal reivindicar-ne la ironia i l’humor que hi trobem perquè ens oxigenen l’esperit -, paisatges físics, humans i literaris, tertúlies, espais íntims i casolans. Gerard Vergés digué de Josep Igual que és un escriptor de raça i la lectura d’aquest dietari, que us recomanem, ens ho confirma. Maria-Josep Margalef