dimarts, 17 de juliol de 2007 | Comentaris
Encara no havia vist la llum del sol, encara era un preny, quan escoltava la dolça veu de la mare.
-Naixerà per Sant Joan, i de nom vull posar-li Joan.
L’altra veu, la que després sabria que era la del pare, volia imposar-me el sant del dia. Submergit en el líquid amniòtic somiava amb el nom de Joan, m’agradava, era curt i impactant: <
>.
-Tant de bo la mare se’n surti amb la seua. –pensava.
I el dia va arribar, en mig del sorollam de petards, espetecs i crits d’alegria, vaig arribar al món, això sí, tot era pudent de fum de foc i pólvora.
-A quina merda de forat he anat a parar? –Vaig arribar a pensar, però en poques hores tot canviaria, ja no sentiria la fum de Sant Joan, la mare sempre al netejar-me, m’empolvorava amb pols de talc i em perfumava amb aigua de colònia.
-Redimonis, feia goig !
Les dones dels voltants venien a veure’m, massa èxit llavors, i gens pocs anys després.
-Ull xica, s’hi sembla tot al seu pare.
-Aqui et penses que s’hi ha de semblar tros d’ase?
-Mai se sap, no sempre els fills semblen al pare.
-Pos tota la cara de son pare, si què la té.
-Ja saps, que s’hi assembli, tranquil•litza al pare i honra a la mare...
Vaig passar els meus primers anys com qualsevol altre xiquet del poble, sense res d’extraordinari, jugava, entremeliava, i feia el que fan tots el demés, encara que força més tímid que els altres. Estudiar, estudiava poc, lo just per defensar-me i no haver de rebre alguna calbotada extra, o tenir que agenollar-me amb els braços en creu a la vora de la pissarra, ara bé llegir, llegir era una altra cosa, això m’encantava.
Els meus primers llibres, van ser les aventures de Jules Verne: Viatge a la lluna, les Tribulacions d’un xinès a la Xina, 100 mil llegues de viatge submarí, i algun altre, que el meu germà gran, que ja treballava, em comprava de tan en tan.
Recordo que quan tornàvem al poble, les velles sempre em deien,
-Este és en Joan? Tan menudet que era quan va néixer, i mira’l ara. Ves en compte Joan, vas néixer la nit de Sant Joan i alguna cosa d’especial segur que tens...
No tenia ni idea a què es referia la senyora Pepeta, l’únic que tenia d’especial era ser un somiatruites patològic, sempre estava a la lluna de València, somiava dormint i somiava despert. Era un guerrer, un explorador, o un aventurer, però sempre algú molt diferent a com era jo realment, ara bé el superheroi que somiava, sempre descobria tresors, que ni eren d’or, ni de pedres precioses, ni res semblant. Els meus tresors sempre eren llibres, llibres únics, magnífics que amagaven històries fascinats.
Quan vaig arribar a la quarantena, estava acollonit, tothom em parlava de la crisi dels quaranta, aparentment no vaig notar cap canvi, però un dia, parlant amb Román un company de feina, també nascut el mateix dia que jo, però amb deu anys de diferència, em comentà, que havia descobert que tenia poders per trobar aigua. Jo vaig riure.
-No riguis, i prova-ho, diuen que els nats la nit de San Joan, entre altres dons tenim el poder de trobar aigua.
-Què vols muntar un club de saurís ?
-Deixat de ximpleries i prova-ho, jo sempre havia somiat poder trobar aigua, i mai ho vaig creure, però ara em guanyo uns calerons fent prospeccions, no costa res provar-ho.
No li vaig fer cas, però aquella nit vaig somiar: anava per una finca amb una branqueta de garrofer i em feia un fart de trobar aigua, duia un pot de pintura roja, i anava marcant allí on trobava aigua. En fer-se de dia, vaig fer campana a la feina, i vaig anar al tros, vaig tallar una branqueta, en forma de “Y” i ho vaig provar a la finca del costat, on recentment s’havia fet una transformació i havien plantat tarongers novells. Just on els poueros havien marcat que hi havia aigua, la vareta s’endreçava sense què jo fes res. Em vaig quedar del tot sorprès.
En son demà tenia ganes de tornar a la feina per contar-li la nova a Román, però ell se m’hi avançar.
-Saps Joan, he perdut els poders.
-Què dius?
-El que sents, ahir no vaig ser capaç de fer anar la vareta. –Jo vaig callar i no li vaig dir res de la meva descoberta.
De tant en tant seguia exercitar la meva capacitat hídrica però me la vaig amagar per mi, era algo misteriós que preferia reservar-me. Fins i tot, alguna nit vaig arribar a somiar que en lloc d’aigua, amb la branqueta de garrofer, podia trobar baguls plens de llibres enterrats.
Aquesta bibliopatia, em va dur a ser usuari fidel de la biblioteca municipal del meu poble, allí vaig agafar en préstec la novel•la d’Emigdi Subirats “Vora l’Iber”, la vaig col•locar a la tauleta de nit, per anar donant-li compliment cada nit abans de dormir, a la tercera nit vaig arribar al capítol III, “Indiana a la Torre de Font de Quinto”, on un dels personatges conta un somni sobre la troballa d’un tresor sota la Torre. En acabar el capítol vaig tancar el llum. Aquella nit vaig somiar que jo era qui trobava el tresor sota la Torre d’Ayuso, i el tresor no eren ni monedes d’or, ni troballes d’una civilització antiga, sinó llibres fabulosos, llibres incunables, llibres fins les hores desconeguts. El somni em va fascinar, i en despertar, vaig agafar la novel•la, per rellegir el capítol ràpidament, abans d’anar a la feina, per veure què era somni propi i què novel•la. En obrir el llibre em vaig esverar, les lletres de les nou pàgines del capítol havien desaparegut, nou planes en blanc. No ho entenia.
Vaig recordar que feia poc havia somiat amb un dels contes curts de Jesús M Tibau, concretament La Lluna del recull “Tens un racó dalt del món”, un conte tendre i trist alhora, on un nen com en un somni s’enamora de la Lluna. En agafar-lo de la prestatgeria, i obrir-lo: pàgina 35 en blanc, pàgina 36 en blanc, pàgina 37 en blanc i pàgina 38 en blanc..., el conte havia desaparegut.
Vaig seure desconsolat, m’estava tornant boig, i amagant el cap entre els braços vaig començar a recitar, fil per randa, tot el conte.
El somni d’una novel•la desapareix, el somni de trobar aigua d’en Roman va desaparèixer, del conte d’en Jesús ni rastre, això si, tot emmagatzemat a la meva memòria. .
La senyora Pepeta devia tenir raó, tenia el maleït poder de sostraure els somnis dels altres i convertir el meus en realitat, em vaig esglaiar i vaig decidir, molt a pesar meu, deixar de llegir, per no somiar en allò que llegia. Però ho desitjava tant, delia per tornar a tenir un llibre a les mans, sentir la textura del paper als dits, fruir de la lectura, somiar les aventures i desventures dels personatges de ficció, i vaig somiar que era un personatge afegit a “Mecanoscrit del segon origen” de Pedrolo i tal com l’Alba entrava a la Biblioteca de Catalunya i anava recuperant tots els llibres que s’havien salvat de la desfeta, jo visitava la Biblioteca municipal de Roquetes, la Marcel•lí Domingo de Tortosa i la biblioteca de l’Abadia de Montserrat, i em llegia en un tres i no res tot el seu fons bibliogràfic, una passada.
En despertar, sentia el cap bullent i algo a dintre el colpejava, tota l’habitació voltava, veia visions i em sentia marejat, vaig dir-li a la dona que truques a la feina, aquell dia no hi aniria, em sentia morir. Vaig dormir fins al migdia.
En despertar-me la Montse em va preguntar què m’apetia de dinar.
-Sopes de frígola.
-Sopes de frígola?
-Si, sopes de frígola, fa més de vint anys que no les tasto i m’apeteixen.
-Quins capritxets té la criatura, -va remugar mentre anava cap a la cuina.
Vaig seure a taula, quan al televisor s’iniciava el Telenoticies Migdia, la periodista maca de torn, em va deixar de pedra, a l’informar que a tots els volums de les Biblioteques de Roquetes, Tortosa i l’Abadia de Montserrat s’havien esborrat els continguts. Milers de milions de planes en blanc. No vaig poder empassar-me ni la primera cullerada de les sopes de frígola, una opressió al pit no em permetia respirar; una força misteriosa, em va deixar clavat a la cadira; una tremolor de cames em va immobilitzar; i una suor freda em va humitejar la pell.
-Aquesta vegada l’havia fet grossa. No entenia per què havia somiat amb l’Abadia de Montserrat, de les biblioteques de casa nostra era normal, era usuari de totes dues, però...
La Montse, va interrompre els meus neguits:
-Si no et vols acabar la sopa de frígola, vols una pera?
-Una pera?
-Si, una pera..
-De quina clase? Pera, pirastu, arxipreste, berbiquina, bergamota, genovesa, brutaibona llonga, brutaibona rodona, camosina, camosina bastarda, campana, comuna, cotzone de quervu, antonisalis, cuixa de dona, del cor madur, del duca, de Llunafres, de Montou, de penjar, de Santa Anna, de Santa Isabel, de Santa Antoni, de hivern, espadona, fatatxu, licarda, moscarella, plana, primerenca, quervina, reginal, saïna, ula, xutxosa...
-Què t’has tornat boig? –em va aturar la Montse molt enfadada.
I vaig caure al cas, feia pocs dies havia estat fullejant un llibre publicat a l’Abadia de Montserrat sobre el noms de les fruites a l’Alguer.
Aquella mateixa tarde, vaig embalar i precintar tots els llibres de casa. I em vaig posar en mans d’un psiquiatra, com el meu cas, a ell, se li escapava de les mans em va recomanar un neuròleg molt afamat, especialista en les més estranyes patologies neuronals. Vaig anar-hi, per complaure a la Montse, però sabia que aquells dos no en tenien ni idea del que em passava. Lo meu no era cap anomalia, era simplement que havia nascut la nit de Sant Joan.
Després de ficar-me el cap ple d’elèctrodes, de fer-me dormir dia i mig amb tot aquell filam endollat a una estranya andròmina de pantalles, d’analitzar l’anar i tornar de les agulles nervioses que emborronaven corrons de paper sense fi, aquells sabuts que intentaven relacionar qualsevol cosa amb l’origen del meu mal, van fer-me passar al despatx del neuròleg.
-Si la factura estava en consonància amb el despatx, la visita em costaria un ou i part de l’altre, -vaig pensar. I no en trauria l’aigua clara, això si, de seguida em va cridar l’atenció un prestatge ple de llibres gruixuts de psiquiatria i neurologia.
Mentre esperava, vaig llegir els lloms dels llibres, que no vaig gosar tocar. Els metges em van expedir mitja arroba de receptes amb les més variades pastilles per tornar-me un ésser normal, els hi vaig agrair el seu temps; i cosa estranya no em van cobrar res, sols em van demanar a canvi, poder dur el meu cas al XXXI World Congress of Neurology, que s’havia de celebrar als Estats Units el proper any.
-Així n’està d’acord en poder dur el seu cas al Congres?
-Es clar, per mi no hi ha cap problema –vaig dir.
-No sap com li agraeixo, sempre havia somiat, poder dur un cas com el de vostè a un Congres tan prestigiós.
Vaig sortir del consultori, i mentre baixava amb l’ascensor pensava amb el pobre neuròleg, m’acabava de dir que per ell era un somni anar al maleït congres americà.
-No sap que jo soc un lladre de somnis? -Segur que hores d’ara, els seus llibres gruixuts només son fulles en blanc, que el seu ordinador està més net que una relíquia el dia de Corpus i al seu cervell li queden menys neurones que a una bajoquera.
Hauria d’espavilar-me pel meu compte. En tornar a casa, i per no fer més mal al llibres i als llocs que els contenen que tan estimava, vaig abandonar la lectura de paper, i vaig posar el nas a Internet, vaig obrir un bloc, on anava escrivint tot allò que em venia al cap, estava resultant una bona teràpia, fins que un dia vaig consultar a Google. Vaig arribar a comprovar que cada vegada que feia una consulta s’esborraven els continguts consultats, i a resultes les accions de Google perdien valor a Wall Street. Les alarmes van saltar, l’elit de l’elit del cossos policíacs i de seguretat del món, i fins i tot els agutzils del meu poble em van declarar perill públic número ú, van enregistrar casa meua, van rastrejar el meu ordinador, però no van trobar cap delicte que imputar-me, ells també van tenir sort, amb mi no corrien cap perill, ells de somnis, no en tenien.
A la feina i per curar-se en salut van donar-me permís indefinit i la Seguretat Social, molt benvolent amb el meu cas, em va declarar la invalidesa total per fatiga mental.
La dona, afeccionada a tota mena de programes televisius, a quin més friki, ja m’ho va dir.
-Tan de llegir no podia ser bo, segur que se t’ha girat el cervell.
-Au, segueix mirant Salsa Rosa i no em mareges.
Ara ja no puc llegir, i tinc una ordre d’allunyament de qualsevol biblioteca, llibreria, ordinador o qualsevol altre mitja, on pugui xuclar els somnis d’altri. Però estic vivint el meu somni, visc a cavall del tros del Canalet i de l’hortet del Llorón. Parlo amb els arbres i les plantes: tarongers, pereres, maçaners, presseguers, oliveres, llimoners, ametllers, nesprers, figueres, rosers, palmeres, moreres, nogueres, parres, avellaners, mandariners, pruneres, ... uns pocs de cada classe, ells m’escolten i son molt agraïts, quan fa vent, m’arreceren; quan fa sol em donen ombra; si tinc gana, fruita; i si estic depressiu, flors.
Les plantes creixen ufanoses i els arbres robustos. Quan les males herbes creixen massa, faig una becaina, somio que molesten, i en despertar les trobo totes socarrimades, ni puó, ni mosques blanques, ni negres, ni cucs, ni tocinets, ni rendilla, ni cap altra plaga.
Visc en perfecta harmonia amb el meu voltant, quan obro la portella del canal i l’aigua de l’Ebre envaeix pausadament l’hort, els arbres somriuen al sentir les benaurades aigües alimentar les seves arrels, la terra es saona i tot verdeja de nou. Jo rego, planto, cullo, rasco vores, birbo, aclareixo, arruixo, i de tan en tant faig una becaina a l’ombra dels meus arbres i en somnis em parlen de les seues coses, que després anoto en una llibreta quadriculada, que els meus fills s’encarreguen de transcriure. Com la noguera, que una vegada em va contar que a l’ombra d’un avantpassat seu, va dormir l’eminent físic setekorià Aicrag Nomalliug, autor de la “Teoria quintòplica de les emanacions axiodixals” que a primeries del segle passat, va establir que els éssers animats i inanimats emanen una mena d’energia onírica, amb un component fins ara ocult que transporta informació en si mateix, a manera de bitàcola de l’univers.
Les emanacions axiodixals fluctuen sense destí sobrecarregant l’atmosfera i espais circumdants, pendents d’establir alguna connexió. En quan un agent polaritzador, en aquest cas jo mateix, és capaç de catalitzar les emanacions les atreu amb força, actuant com un forat negre capaç de xuclar-les totes, i que degudament vehiculades fins el món vegetal transformen la energia dels somnis en energia vital d’alt valor nutricional Segons les investigacions, del professor Nomalliug, per raons d’alineacions estel•lars i conjuncions planetàries, els individus capaços d’absorbir aquestes emanacions oníriques, havien de ser nats la matinada del 24 de juny.
Estava clar que havia nascut amb la síndrome de Nomalliug, i era involuntàriament un agent polaritzador d’emanacions axiodixals. Amb un llenguatge més planer, ja m’ho havia advertit la senyora Pepeta:
- Ves en compte Joan, vas néixer la nit de Sant Joan i alguna cosa d’especial segur que tens...!
