Assenyalo dia, hora i lloc...

dijous, 15 de novembre de 2007 | Comentaris La caseta de l’arrossar rau al mateix lloc de sempre, encantada en el seu aire misteriós i atapeïda de sentiments perduts. La mà de calç no amaga del tot les escantellades de la pedra aspriva i sembla que la porta de fusta em somriu quan m’apropo... la caseta sap que sempre torno. Encara no sé perquè m’entesto a passar uns dies aquí, envoltada per l’alè rònec d’aquest mas soliu, on s’aplanen horitzons sense fi destorbats a ponent per la serra del Montsià i em pregunto si aquest cop acudiràs. Potser n’estic farta d’hotels pomposos, nets i polits d’història, impersonals i freds com el meu llit. Aquesta caseta amaga un grapat de secrets, aquí s’agombolen els fantasmes de moltes generacions i sé que jo també vagaré errant per aquestes terres fangoses un cop sigui morta, quan em venci l’enyor, tal i com ho faig ara en vida. Enguany arribo jo ans que els mosquits, quan encara no s’enganxa l’estuba al cos, amb el record ardent de l’estiu passat lligat a mi com brasa viva. T’espero des dels fulls escrits, esgarrats, des dels fulls en blanc, sense saber dir-te com et desitjo... t’esperaré envoltada de camps que són, en aquests moments erms pelats, on s’hi agafa de bon matí la boira terrera i gràcies al pes dels terrossos no vola tot el soler quan el vent de dalt tusta venjatiu, dissipa la boira i s’enduu a revolades la terra fèrtil sense que res l’aturi. Com diuen que sóc esquerpa, jo dic que tímida, he arribat de trascantó i trobo tot allò que m’estimo mancat d’esma. Dec aquesta crua benvinguda a la meva ànsia de tu i de paisatge riberenc; les nostres millors trobades han estat aquí, bressats pels sorolls de la vida, compassats per la remor de l’aigua de l’Ebre quan l’amollen copiosa als quadros i temo que, si amatent, respons a la meva crida, no podré retenir-te enmig dels erms esventats que m’emparen. No veig els agrós, ni els bernats pescaires, ni els esplugabous perquè romanen ajocats als canyissos del riu per culpa de la fúria del vent que els desequilibra i les fa esmorrar. Tampoc veuré a través dels teus ulls la claror de la celístia perque baixen dels ports núvols d’argent viu, tempestívols, que les llums entre dos foscants capgiren d’ataronjats en violetes i per no haver, no hi ha ni lluna. Perquè m’agafa, de cop i volta aquest desfici? Perquè m’aferro a tu i a la caseta de l’arrossar? Perquè no et sé dir adéu? Estimo el meu maset. Es troba al vell mig de 10 jornals d’arrossars que em vol comprar el veí i jo em nego perquè no puc trair aquesta herència que és la única que com tu, m’acompanya sempre, a diferència de les meves parelles que han anat fugint a la vegada que jo canviava els meus interessos, convençuts de que no s’aturaria mai l’espiral incontrolada de la meva vida. I la caseta paga un preu molt alt a canvi de la meva estima. Sóc una amant desagraïda que oblida quan li convé i torna quan en pot treure profit, per això la caseta està una mica esgavellada i estic convençuda que la primera nit no m’abraçarà afectuosa, potser si em quedo uns dies em podrà perdonar la infidelitat i l’abandó i recomençarem amb la il•lusió de les primeres vegades. No es tracta de diners, no vull que la meva caseta es transformi en un xaletet d’estiu a un lloc on no li pertoca. Això ja m’ha passat a mi; els hiverns que he de viure a Nova York semblo un garrofí a la mar. Sóc a la caseta de l’arrossar en cercar l’aura romàntica que em va permetre escriure els primers llibres, al recer dels records, ans de que algú decidís per mi absolutament tot, i desarreles les meves novel•les que ara es llegeixen en idiomes que jo mateixa no entenc. M’assec al pedrís, sota la palmera del iaio, on s’ajoquen els moixonets i veig com es recargolen els núvols negres en esprémer les primeres gotetes de pluja que obren el temporal. Em sembla que tindré tronada, la foscúria que m’ha engolit i el vel de pluja que s’apropa ja no em deixa veure el cim dels Ports de Tortosa. Busco aixopluc a l’interior i enganyo la panxa amb patates matutano i un got de llet, el primer que trobo, encara que Pere, el masover, em te sempre el congelador ple de menjar sense cavil•lar que no sé com es menja una cosa crua. Tinc un horrorós mal d’esquena, potser he conduït massa hores. No m’he aturat, tenia pressa per arribar al meu refugi isolat, per si de cas tu venies i em requeries... com si haguessis de fugir en no trobar-me al lloc; com ets molt impacient no et vull fer arborar. Encenc l’escaufapanxes i veig que no he perdut la tècnica perquè els troncs prenen amb alegria. Us he de dir que una de les coses que mes m’emprenyen és veure com algunes de les meves parelles, en veure la llar de foc s’hi aboquen amb furor, que és cosa de mascles fer foc, i posen els buscallets en triangle, com els indis dels dibuixos infantils o encara pitjor, volen que la flama prengui directament al tronc. Quan els veig tant inútils em poso de futris i ja no tenen res a fer. Pocs arriben davant de l’escaufapanxes i menys encara han passat amb certa competència una setmana a la caseta de l’arrossar! És per aquest motiu que encara vaig desfermada, així m’ho retreu la gent del poble, que no te cap compassió dels concos com jo. M’estenc al sofà, l’única peça moderna de tota l’estança, és gran, de pell molt cara que no s’embeu la pols, no fa joc amb res, potser amb el meu perfum afruitat de Dior, una altra excentricitat que em puc permetre. Em sembla que dormiré, com gairebé sempre que acudeixo sola, aquí mateix, al sofà, al recer del foc. No vull desfer el llit de la rebesiaia amb els llençols de fil brodats i emmidonats i la vànova de ganxet... no sabeu la morbositat que te fins que dic que és el llit on van fer el darrer son dues generacions (fals, hi van morir els rebesiaios, només), i asseguro amb cara de misteri, que sovint, els meus avantpassats surten de baix del llit i esgarrapen l’esquena d’aquells que no m’estimen de veritat. Es tracta d’una estratègia, així les meves parelles tenen mal dormir, ja m’enteneu, i no només perquè el llit conserva el sunyer de ferro. Fora comença el fort terrabastall de la tronada. Llamps i trons, lluna fosca i tot gris, cementiris plens de morts, gemecs de vent, grall de corb negre i un amat mort que li torna el mocador ple de sang a la seva estimada... això vol la meva ànima... avui que no has vingut estic posseïda per l’esperit de les meves lectures adolescents... Espronceda, Becker i Rosalía de Castro, tard vaig conèixer a Carner, Papasseït, Arbó... La pluja s’afua contra els vidres a tongades, potser els trencarà i maleeixo el mal d’esquena... si em poso la bossa d’aigua calenta... ho faig de pressa perquè el dolor em va a mes... pixo gotetes contínuament i m’espanto perquè potser tinc un còlic de ronyó, no seria estrany, pel camí m’he posat morada de galetes de xocolata. Poso un tronc ben gros a la llar, m’estenc al sofà i em deixo dur pels records fins que m’enlluerna una llum, no és un llamp, son els fars d’un cotxe que emboca el camí i descobreixo que el rum rum del motor no era una remor dins del meu cap. Els rebré a escopetades! On van en aquesta nit de fosca ? Surto amb el barnús rebregat i vell de la màniga esgarrada, relíquia del iaio, i me’l lligo a la cintura amb un cordó com el que duu a la processó “Jesús Nazareno”. Com duc el cabell molt curt, la coroneta se m’eriça per culpa de la gomina que me’l deixa tot tes en posar el cap al coixí; faig temor, així, amb cara d’assassina en sèrie, completament arrupida, amb una mà als ronyons i l’escopeta a l’altra, per cert que no està carregada. No tinc temps de mes cabòries, surten del cotxe tres individus que no s’espanten de mi però diuen amb les mans enlaire, acovardits, “som gent de pau!”. En veure la situació en que em trobo m’estiren un de cada braç, que si anem al centre d’atenció primària, que si anem al loquero, mentre l’altre torna a encendre el motor del cotxe. Finalment entenen que les ampostines pixem les pedres de viu en viu. Ens mirem tots de fit a fit, jo els mostro l’escopeta com els indis quan guanyen al setè de cavalleria ans d’esclafir a riure. Fa anys vaig tenir el mal cap de refusar a un d’ells, ara tindríem una família. Li vaig dir, com una excusa, que jo no em posava al llit amb els amics. Ell em va respondre amb bon criteri: - I amb qui, si no és amb els amics? Fins ara ha quedat clar que amb els futurs enemics! Els faig entrar precipitadament, perquè plou i perquè un d’ells, d’ençà un accident, porta l’esquena plena de ferros i no vull que cridi un llamp. Estem contents de retrobar-nos. Em diuen que tornaven de Tortosa, d’una reunió de la coordinadora antitransvasament de l’Ebre i veieren el meu Testarossa aparcat al bell mig del camí, que per alguna cosa estic a casa meva. No n’entenc de cotxes, jo en volia un de quatre rodes, un volant i dues places i em van vendre aquest cavall desbocat que he de lligar sempre amb ramal curt, gràcies que és roig i els altres conductors em veuen vindre. Altre cop els diaris tornen a fer-se ressò de l’aigua que aboca l’Ebre, que com tothom de fóra de Catalunya sap, es malmet i fa falta per posar regadius en zones de secà, camps de golf i urbanitzacions en terres que ha socarrat el sol o el foc, sense oblidar les piscines dels xalets i la indústria de capital estranger, la del creixement incontrolat que aboca la merda als rius i mars nostres perquè no els dol allò que no és seu i continua essent mes barato que fer-ho al seu país. Si han de pujar els sous i minimitzar l’impacte mediambiental se n’aniran allí on els treballadors estan mes fotuts, això sí, deixant-nos de pudent record basses plenes de merda tòxica. Els meus amics estan mes vells que l’any passat, jo també, em consolo en pensar que quan la palmem, de tots quatre, jo seré la mes rica del cementiri. Expliquen batalletes. Com sempre que cauen quatre gotes, la coordinadora convoca reunió. “¿La coordinadora? I quién es esta señora o señorita?” increpava a un dels amics “activistas” aquell sargento chusquero, mentre jo amagava el capet darrera d’ell, en témer el pitxor. Us asseguro que aquell migdia de juliol, a les dues de la tarda, a la Ribera queia foc. No hi va haver morts de miracle... em vaig saltar un cordó de la policia amb la moto, per tal de tornar carregada d’ampolles d’aigua que vaig repartir als nostres màrtirs i als de la guàrdia civil, uns jovenets que suaven com polls amb l’uniforme ben cordat, a punt del col•lapse... Ells solets van desfer el cordó en abraonar-se a les ampolles d’aigua. El sargento em donava les gràcies, mentre jo li deia: - Lo ve, sargento, como he vuelto? Nosaltres no deixem morir de set a ningú! Quan li vaig donar aigua a un de Barcelona que teníem ben encadenat a la pala excavadora de la incipient urbanització il•legal, posseït per un deliri va dir: “aigua no... Coca-Cola!” Ay! se’m van haver d’endur entre dos o tres! Jo segueixo com puc la conversa, animada per les ampolles de cava que hem trobat a la nevera, potser el masover se n’ha adonat finalment de què és la única cosa que ha de reemplaçar. El cava m’ha anat be, m’ha fet pixar una pedra que ha fet Klinc!-Klinc! a la tassa del water, és clar, el cava és vasodilatador i diürètic, i anestesia tota mena de dolors, prou que ho sé, amb aquests arguments continuo bevent i riu que riu, que l’aigua del riu no la bevem, però és nostra! Quan torno del lavabo els mostro la pedra, ans de guardar-la amb les altres i aparten la vista mentre bufen cap a dins, amb la mà a l’entrecuix i cara d’esgarrifats. Quan ja no queda cava arriben a la conclusió de que la única solució és fotre una bomba als embassaments de Mequinenza en avall, inundar tota la Ribera i acabar d’una amb el retrocés del delta, la manca de llims, els arrossars que mouen massa faena i deixar-ho tot pels peixos, els rèptils i les aus si és que sobreviuen, mutants, als fangs contaminats de Flix... i les persones, els nostres amics? A Barcelona falta gent! Total, d’una manera o d’una altra també ens despatxen... i gràcies als amics ja no estic tant penjada, qui em queda, si no són ells? I Ojito! Que segons qui guanyi ens tocarà donar l’aigua a poalades! Mareta meua! Quan la conversa arriba a aquest grau de maduresa ens matem sense fer-nos mal. Com a l’endemà és diumenge, aquests tres solters no porten massa pressa per marxar, treuen els discos de quan érem joves i jo em quedo mig adormida al sofà. De cop entenen que t’espero i marxen precipitadament, em diuen que els truqui... si tu no vens. Fora bufa una llevantada terrible, la caseta deixa passar el celistre per les finestres mal tancades i se senten sorolls al sostremort, a l’antiga pallissa... tu t’escoles a furt, entre les teules i les escletxes del sostre, t’agrada transgredir, agafar-me a contrapeu. El cor se m’accelera, sabia que vindries... has sentit el meu crit de guerra i ets aquí, i em trobes preparada, pendent d’aquest amor secret, sense rentar-me la cara i amb el cabell eriçat. El cor em batega molt de pressa, ets aquí... sé que em desitges i m’estimes tant com jo a tu. Benvinguda, inspiració! Aquest cop tens l’aparença d’un home encisador de cabell llarg, cassaca blava... és un intendent del Bon Rei, Carles III. El destinen a Sant Carles de La Ràpita, te una missió secreta... Prenc l’ordinador, vull escriure... balandrejo els peus que em pengen d’aquest tamboret alt de fusta d’olivera, i penjo, penjo, a un costat i a l’altre. Veig un passadís llarg i al fons aquella porta del cervell que normalment roman tancada. Tinc la clau a les mans. Si la obro, descobriré què s’amaga al darrera... Teresa Bertran